dijous, 27 de març de 2014

El postureig simbòlic "vintage" de l'Estatut de Benicàssim (1981)

Recordeu l'Estatut de Benicàssim, de 1981? Parle d'aquell projecte d'Estatut d'Autonomia del País Valencià (sí, amb eixe nom) aprovat pel Plenari de Parlamentari del País Valencià (sí, també amb eixe nom), composat per tots els diputats i senadors de las circumscripcions electorals valencianes i celebrat el 5 de maig de 1981 en Benicàssim. Doncs aquell estatut enviat a Madrid en allò simbòlic no van inventar res de nou. Tafanejant per la Biblioteca Nicolau Primitiu he trobat el primer número del setmanari "Terra Valenciana", fundada pel Centre Regionalista Valencià - València Nova, la primera força política valencianista, número publicat el 21 de juny de 1908. Com a curiositat mireu la senyera que apareix a la portada:



Curiosament esta proposta simbòlica coincideix amb la que arribaren, més de 70 anys després els ponents de l'Estatut de Benicàssim, per camins diferents, fruït de la fusió de les dos senyeres postulades pels diferents bàndols com oficials del País Valencià, la Senyera Preautonòmica del Consell del País Valencià i la Senyera Coronada.
 

dimecres, 9 d’octubre de 2013

#9octubre - Valencianisme i Processó Cívica


Any 1933, Processó Cívica als carrers de València. Al davant de la Senyera Coronada una pancarta amb un missatge prou clar: "Estat Valencià demana la independència del País Valencià". 



Any 2010, després de decennis d'imperant antivalencianisme a l'acte, uns quaranta valencianistes valents aconseguim per primera vegada acabar la Processó Cívica tot i patir els colps de puny, empentes, llançament de tanques metàl·liques, pintura i altres objectes per part dels violents. Allò marcà un abans i un després en la recuperació de la Processó Cívica per al valencianisme.




Any 2013, després de tants anys d'inacció i d'una lenta i angoixosa recuperació, el valencianisme pot tornar a desfilar en la Processó Cívica. A les teues mans està que l'espanyolisme més antivalencià no torne a pervertir sense contestació ni discussió el nostre Dia Nacional.




dijous, 4 d’octubre de 2012

#9octubre - La teua senyera també és nostra


Ens apropem al 9 d’octubre, el Dia Nacional del Poble Valencià, commemoració de la conquesta de la Balansiya musulmana per Jaume I i el naixement dels valencians com a poble. Són dies d'introspecció valencianista, de debatre què volem, com ho fem i cap a on anem,  però en aquestes dades prèvies, enmig d’una crisi econòmica d'abast mundial amb especial incidència al nostre país i que posa en perill els drets socials inalienables de qualsevol democràcia, en un context on els processos sobiranistes de les diferents nacions, hui encara dins, de l’Estat Espanyol van avançant cap a l'autodeterminació i mentre que la casta política del centre, de Madrid, s’entossudeix en negar la realitat i en fer sempitern allò de “España Una” mitjançant amenaces i coaccions, el món del valencianisme ha decidit que, en compte de preparar-se per a aquest nou escenari polític i social, el més important és discutir que si blau o no blau. O el que és el mateix, que el món valencianista de base no ha avançat gens i continua, intencionadament, immers en una pròpia “Batalla per València

Arran de la campanya per promoure la senyera coronada com a símbol reivindicatiu que Compromís havia llançat inicialment per a València ciutat ha esclatat la polèmica sobre el paper que la senyera amb corona sobre fons blau ha de tenir al nacionalisme valencià, en el moment en el que aquesta campanya ha traspassat els límits del Cap i Casal per estendre’s a tot el País gràcies a la viralitat de les xarxes socials i la reacció és, com a mínim, decebedora i esperançadora per parts iguals.


Anirem primer al costat fosc. Aquestos dies no ha sigut difícil llegir afirmacions rotundes del tipus “la blavera (sic) és la senyera del feixisme”, “és una falsificació del segle XIX” o “tots els que han portat eixa bandera han estat uns espanyolistes”, afirmacions rotundes per als seus autors però rotundament falses i que cauen pel seu propi pes amb un mínim de coneixement històric, sent una mostra de la gravíssima falta de formació valencianista del propi valencianisme democràtic. Dir alegrement que la senyera coronada és una falsificació decimonònica, o encara pitjor, acusar-la de ser un símbol d'origen espanyolista i feixista sols és deu a que qui s’atreveix a amollar aquesta ressacsà de mentides no té cap idea, ni cap tipus de d’interconnexió neuronal classificable, del que està parlant. 

La senyera coronada és la derivació a bandera del privilegi d'utilitzar a les ensenyes municipals la corona reial concedit pel monarca Pere el Cerimoniós a la ciutat de València després de resistir aquesta dos setges de les tropes del regne de Castella, que pretenia conquerir el Regne de València. Privilegi que es troba testimoniat al Manual de Consells de l'Arxiu del Regne de València de 1377:


“E haud parlament sobre les coses deius escrites lo dit Consell pensan que los sagells de les corts dels ordinaris de la dita Ciutat no havia covinents en encara deguts senyals com en cascu daquells hagues senyal de edificis a forma de una Ciutat. E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. E axi apparia en dues coses la primera en les banderes e penons e altres armes antigues de la dita Ciutat e la segona en los sagells antichs del consell de la dita Ciutat. Per tal lo dit Consell deliberadament e concordant tench per be e volch e provei quels Ordinaris e escrivans de les dites corts deposats los dits senyals e sagells veylls dessus dits e aquells trencats quant los novells sagells deius contenguts los seran liurats facen senyal e usen del dit senyal Reyal axi com a propi del senyor Rei per lo qual e per autoritat del qual tenen e regexen lurs oficcis e axi com senyal encara de la dita Ciutat en la qual fan regiment o exercici. [...] Aço enadit que en lo senyal Reyal de cascun dels dits cinch sagells al cap subirà sia feta corona per dues raons la primera car la dita Ciutat es cap de Regne Majorment, e la segona Car lo molt alt senyor Rei ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per la Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal.”

Dramatització del moment de la concessió del privilegi reial

Per tant, la senyera coronada té els seus orígens en una concessió reial atorgada en reconeixement de la doble resistència i victòria sobre les tropes invasores castellanes, doncs el seu rei Pere el Cruel s’havia proposat conquerir militarment primer el sud valencià i després tot el nostre país i incorporar-los violentament als seus dominis. Important aquest apunt. Primerament, aquesta concessió es fa efectiva a l’escut caironat de la ciutat i en algun moment entre la concessió del privilegi i la primera meitat del segle XV també s’afegirà la corona a la senyera municipal, que fins aleshores, era la Senyera Reial, la quatribarrada nua. Bé siga per ressaltar la corona daurada, evitant que quede difuminada sobre el fons daurat o bé per qualsevol altre motiu, se li afegeix una banda de color blau, com ha quedat llargament testimoniat als portolans baix-medievals.

La senyera coronada esdevé un dels símbols de la ciutat de València, la capital del Regne de València. En aquesta entrada no anem a discutir si és la senyera més representativa dels valencians o si no abasta tot el país, però el que és innegable és la seua valencianitat, com també ho és que el seu radi d’afectivitat va més enllà de la pròpia ciutat de València. Si a l’època foral una part important de la població valenciana vivia a la capital, actualment més d’un milió i mig de persones viuen al Cap i Casal i el seu cercle d’influència, negant un símbol tan propi i digne com la senyera coronada no fem altra cosa que posar murs entre el valencianisme i gran part dels seus ciutadans, com també ho fem si acusem a tots aquells que la porten o llueixen de “feixistes” i “espanyolistes”. 

Milicians valencianistes de la "Columna El Palleter" l'any 1936, amb una estrelada valencianista. 

A més, aquestes acusacions són altament insultants i menyspreables atenent a la pròpia Memòria Històrica del Valencianisme. Se’m fa un nuc a l’estomac per la ràbia davant la possibilitat de veure com la història de centenars i centenars de valencianistes que lluitaren contra el feixisme a les Illes Balears i Pitiüses, Terol i Extremadura, i que més tard patiren la brutal repressió del franquisme, valencianistes que utilitzaven profusament la senyera coronada i les dues estrelades juntament amb la senyera reial quatribarrada, pot ser tacada d’aquesta forma tan ignomiosa. Aquesta mena d’actituds demostren una falta total de formació valencianista i un desconeixement total de la història del nostre moviment, que si s’ha caracteritzat per alguna cosa, és pel seu simbolisme plural. És més, fins i tot m’atreviria a dir que renegant del valencianisme d’avant-guerra estem fent-li el joc als desitjos dels franquisme, doncs aquest es va proposar eliminar tot rastre de l’incipient i ascendent nacionalisme valencià que tingué com a punta de llança els partits Esquerra Valenciana i Partit Valencianista d’Esquerres. I encara  ens resulta més feridor si recordem que la Senyera Corona fou exhibida pel dictador Franco com a ensenya derrotada i conquerida a la seua "Desfilada de la Victoria" a Madrid, el 1939, i que a l'any següent l'ajuntament feixista imposat pel règim a València ciutat amenaçà als membres de la Junta Central Fallera amb un dia de presó per cada senyera coronada que es lluïra a les Festes de Sant Josep, adduint que es tractava d'una "bandera separatista".

En realitat ara estem pagant els plats bruts de les carències i renúncies del valencianisme dels anys seixanta i setanta, de la seua falta de previsió i tacticisme, d’haver pecat de cert maniqueisme, d’haver deixat que la dreta espanyolista s’apropiara d’elements purament valencians, com la senyera coronada, i els utilitzara per a fer antivalencianisme. El que molts pretenen, pretenem, és recuperar la senyera coronada per al valencianisme, que torne a ser acceptat per tots i totes com un símbol de “pàtria i llibertat contra lladres, botxins i tirans”. Volem que la pròxima vegada que algú cante “amb eixa senyera, farem una foguera” siguen els espanyolistes, perquè aquestos mai utilitzaran cap senyera com a símbol de construcció d’un país, sinó més aviat instrumentalitzar-la per destruir-lo, ara la tenen segrestada per dividir-nos, quan ells sols tenen una bandera amb dues franges roges i una groga al mig, i si en un futur aconsegueixen castellanitzar completament el Poble Valencià es desfaran d’un símbol privatiu nostrat, com és la coronada, perquè són enemics de tota pluralitat i diferència. Però, això sí, de moment han estat més llestos que nosaltres. Un poble dividit no pot ser mai lliure, perquè mai estarà unit, anem deixant enrere la guerra de símbol i en compte d’acusar fàcilment a aquell que tenim al davant per dur una senyera o un altra, preguntem-li abans que pensa o que defèn, perquè molt probablement pense molt semblant o igual a tu, a mi, a nosaltres. Comencem per aplicar-nos un dels lemes del valencianisme de construcció: “Per la unitat, defensem la pluralitat”.

Fuset-âes

Així que si a partir d’ara tornes a estar temptat d’acusar de “feixista/blaver/espanyolista” a tot aquell que porte una coronada o una estrelada, pensa-t’ho dues vegades i dialoga, pregunta, pregunta’t, informa’t, perquè hi ha vida i valencianisme més enllà d’un llibre que aquest any compleix 50 anys. O si ho prefereixes, no entres mai més en aquest blog i tanca’t en banda, no siga que espatlle els teus prejudicis!

Però, no obstant això, hi ha cada vegada més valencianistes que estan deixant enrere els vells tics i van obrint la ment a un moviment més plural, deixant enrere eixe comportament de guetto impermeable i tancat que havíem construït com una mena d’estratègia d’autodefensa davant una situació adversa, estratègia que incloïa demonitzar la senyera coronada i continuar deixant-la abandonada en mans de l'espanyolisme caspós i antivalencià. Una guerra perduda és tota aquella de la que es fuig i la pròxima batalla és la Processó Cívica del 9 d’Octubre i la recuperació de la Senyera Coronada. I allí estarem. 



dimecres, 11 de juliol de 2012

Equo Vadis, Compromís?

Reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat Espanyol? No.

Defensa de l’autodeterminació de les nacions i dels pobles de l’Estat Espanyol? No.

Lluitar per un Sàhara Lliure, és a dir, per la seua autodeterminació? Sí.

Així ho decidí el partit espanyol Equo al seu recent I Congrés, on s’ha escrit el, de moment, penúltim capítol de la fantàstica i gens avorrida novel·la de no-ficció “Compromís-Equo” (la versió cinematogràfica, un thriller polític protagonitzat pel suecà Joan Baldoví, s’anomena Compromís-Q). Si el tema no fos més seriós del que sembla segurament ara continuaria escrivint una entrada de poques línies i amb fons poc treballat, per complir el cupo mensual i mantenir amb un mínim de vida aquest bloc, però la qüestió seriosa ho és, i molt.


Troba qui té doble militància 

Encara recorde quan s’escriví la primera pàgina de l’esmentada novel·la, allà per finals d’estiu de l’any passat, quan els militants de Coalició Compromís ens assabentàrem que la nostra plataforma política anava a concórrer a les eleccions estatals de novembre amb el nou partit estatal de caire ecologista, Equo. Si u estava pendent de les maniobres que el Partit Verd Europeu (PVE) i IniciativaCatalunya-Verds (ICV) estaven fent entre el moviment ecologista estatal, per formar una candidatura amb la que aglutinar el vot dels diferents partits verds a les vinents eleccions europees, segurament ja sabia de l'existència d’aquest partit, primer baix la “tapadera” de la Fundación Equo, encapçalada per l’ex-director de Greenpeace España i eco-heroi ex-convicte del moment, Juan López de Uralde, alias Juantxo, fundació-tapadera que més endavant va promoure un manifest amb un títol d’eixos que desprenen bon rotllo i que si fos possible que les paraules feren olor seria a roses, flors silvestres i a ecologista de Greenpeace acabat de dutxar, concretament “Por un nuevo proyecto político compartido y comprometido con la ciudadanía y nuestro Planeta”, que de tan llarg que era acabà per necessitar una abreviatura: “Manifiesto4-J”, perquè fou firmat el 4 de juny de 2011 a Madrid, centre, cor i capital del Imperio donde nunca se pone el Sol  de l’Estat Espanyol. Manifest que si firmaves, com vam conèixer poc després, significava que anaves a formar part del nou partit ecologista estatal Equo.

Entre els partits firmants del manifest hi havia alguns valencians, com Ciudadanos por Altea-CIPAL, Ecolo-Verdes de Paterna o els Verdes de Villena, però hi havia dos que cridaven prou l’atenció: Iniciativa del Poble Valencià (IPV) i Els Verds-Esquerra Ecologista (EV-EE), ambdós membres fundadors de Coalició Compromís, i amb 3 dels nostres 6 diputats a les Corts Valencianes. El que escriu aquestes línies, que al principi era ben pensat, pensava que EV-EE i IPV, sobretot aquest últim partit, havien firmat el manifest com una mostra de suport al projecte naixent i que al País Valencià no anava a formar-se Equo, imitant el que havia passat a Catalunya, on l’existència d’ICV, membre de ple dret del PVE, impedia al nou partit espanyol la seua formació al territori de la Catalunya autonòmica. Així m’ho feia pensar el reconeixement que el PVE, en la persona de la seua presidenta Monica Frassoni, va fer de Coalició Compromís com a representant seu al País Valencià, en una visita que feu la política italiana a València ciutat (amb l’indefugible visita i conferència a l’Octubre-CCC).

Però, pobra ànima meua, anava ben errat. Equo sí començà a formar-se al País Valencià, i com a bon partit estatal/espanyol que és, ho fa seguint l’anacrònica, obsoleta i anti-valenciana organització provincial. Adéu a això de jugar amb la carta del reconeixement del PVE a Coalició Compromís com representat seu al País Valencià. Però la meua sorpresa fou més gran quan veig que entre els assistents i participants de les seues assemblees i, el més cridaner encara, entre els seus dirigents, hi ha destacats militants d’IPV i EV-EE, que no esmentaré per ser de tots coneguts. En aquell moment és quan ja comence a preocupar-me de veres.

Si bé és cert que jo al principi vaig tenir les meues reticències en la re-edició del pacte de Compromís, ara amb els ex-EUPV d’Iniciativa del Poble Valencià i amb Els Verds - Esquerra Ecologista, reticències no tant amb el qui es feia el pacte sinó amb la forma d’aquest, el compartir dies de campanya, converses i experiències amb militants dels altres partits va anar obrint-me els ulls i fer-me veure que treballant tots junts podíem aconseguir grans coses que eren impensables per separat, sensació que es confirmà després amb els resultats de les autonòmiques. Tampoc vull caure en l’electoralisme barat, crec fermament que la nostra coalició pot aconseguir coses més enllà de diputats i diputades a les Corts Valencianes, que de veritat podem començar a canviar per a bé la nostra societat, a construir el País Valencià ecològic, social i sobirà del futur. Però per a dur-ho endavant és necessari que ens creiem el projecte i l’esperit de Coalició Compromís, però amb tot açò de l’afer Equo m’he sentit decebut perquè he vist que part de la nostra coalició no creia en ell, no creia en les possibilitats de Compromís i sentia la necessitat de buscar més enllà de nosaltres.

A més, allò que prometíem i del que fèiem gala i vaixell insígnia a les eleccions passades, allò de la transparència, s’ha quedat internament en paper mullat i que necessitarà un llarg i costós treball de reciclatge per recuperar la confiança, perquè tot el procés ha estat caracteritzat per l’obscurantisme i la desinformació a la militància. Molta gent es sorprenia i s’ho mirava amb estupefacció al conèixer que IPV i EV-EE estaven implicats en la creació de la secció valenciana d’un nou partit d’abast espanyol, fins i tot molts militants d’IPV desconeixien que gràcies a la firma del seu partit al ja citat “Manifesto 4-J” ara tenen doble militància en IPV i Equo, que el seu partits és des d’aleshores part d’Equo. A més, què millor manera de començar a exercir la democràcia directa que preguntar a la militància si aprovava o no el pacte amb Equo?

Tots coneixem la continuació: es dóna a conèixer el nom de la coalició per a les estatals: Compromís-Equo, abreujada com Compromís-Q, els candidats d’Equo a les llistes electorals eren alhora d’IPV o d’EE-EV; finalment sols Baldoví, del BLOC, ix elegit diputat però bé que a la seua entrada a Madrid els d’Equo li fan la processó ciclista per marcar territori al crit de: “¡este diputado tambié es nuestro, eh!”; a la premsa es confon Coalició Compromís amb una “denominación regional de los ecologistas/verdes de Equo” o directament ni se’ns menciona, negligint així la importància històrica de l’accés del primer diputat valencianista i d'esquerres escollit pels valencians des de 1936. Mentrestant, gran part dels militants valencians d’Equo a seques, que no comptaven amb carnet de cap altre partit, inicien la guerra interna davant del que consideren una usurpació del seu projecte polític al País Valencià per part de Compromís i teledirigida per IPV i EV-EE. Aquest sector crític presentava un perfil molt allunyat a allò que representa Compromís, amb la reproducció de constants tics d’un gran anti-valencianisme i lassumpció dels més socorreguts tòpics sobre el món del nacionalisme-no-espanyol que abunden dins de l’espanyolisme, arribant fins i tot a demanar l'auto-dissolució total d’IPV i EV-EE dins d’Equo, constituït com a partit unitari a nivell espanyol, i el trencament del pacte de Coalició Compromís. Aquest enfrontament entre el sector d’IPV/EV-EE d’Equo i el sector pro-Equo-únic es saldà amb el desgast d’aquests últims, fent que molts abandonaren el partit i deixaren el camp obert al domini intern absolut per part d’IPV-EV-EE. Però també suposà l’eixida d’Equo de partits ecologistes valencians de caire local, com per exemple els “Verdes de Villena”, que compta amb l’alcaldia de la seua ciutat, una fugida de que no ha parat des d’aleshores i s’ha sumat a la dels militants amb carnet únic, fent que Equo al País Valencià pràcticament es reduïsca a Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds - Esquerra Ecologista i escassos casos d’agrupacions locals que ja estaven abans a l’òrbita d’IPV i de Compromís.


I tot això a Gandia, imagineu la casa de folls que és a nivell de País Valencià

Per tant, un dels objectius principals que s’havien marcat IPV i EV-EE a l’inici de l’Operació Equo, el fer-se amb el control dels partits ecologistes amb presència allà on l
abast de la Coalició Compromís no arribava, esdevé impossible. Però la pantomima continua i tot i ser conscients d’açò, la propaganda oficial manté encara que s’ha d’aprofundir per aquesta via, qui sap si per amagar les vergonyes pròpies. No debades, s’inicia el procés per fusionar IPV, EV-EE i Equo-País Valencià, que no deixa de ser l’escenificació d’una mentida, perquè com ja s’ha dit, la secció d’Equo valenciana és IPV i EV-EE i para de comptar. S’anuncia que el partit resultant (que si al final tira endavant segurament durà al seu nom la paraula “Iniciativa”) formarà part d’Equo estatal però que tindrà estatuts propis i participarà dins d’Equo amb sobirania respecte de la seu de Madrid. Al mateix temps, tenim l’ocasió de veure a una diputada de Compromís anant per Astúries i Andalusia pregonant les mil meravelles d’Equo, amb el perill evident de donar una imatge equivocada de satel·lització de Compromís per part d'Equo, aprofundint en la confusió existent des de les eleccions del 20 de novembre de 2011. El saldo negatiu de tot allò: més confusió a les files de Compromís per esbrinar el paper d’Equo dins i fora de la nostra coalició, un ridícul 0’5% dels equologistes a les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, i un regust amarg a la gola sabent que també es presentaven partits molt més semblants, per no dir bessons de Coalició Compromís, com és el cas de la candidatura d’esquerres, ecologista i nacionalista formada pel Bloque Nacionalista Asturianu, Unidá Nacionalista Asturiana i Los Verdes de Asturias, i que ara es fa anomenar Compromisu per Asturies”, on coincideixen les tres potes fundacionals de la nostra coalició a diferencia d’Equo-Asturias, on sols existeix la branca ecològica.

A partir d’aleshores és quan arrancà la carrera cap al primer congrés d’Equo, que es celebrà el 7 i 8 de juliol. IPV i EV-EE, ja sense problemes interns i amb el control absolut d’Equo País Valencià, es coordinen amb Iniciativa-Verds de Mallorca, que també havia iniciat un moviment paral·lel de fagocitació/fusió/control d’Equo a les Illes Balears i Pitiüses, per intentar imposar a Equo una via ecologista d’esquerres, es a dir, ecosocialista, i també que aquest es presentés com un partit respectuós amb la plurinacionalitat estatal i defensara el dret a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions que encara formen part de l’Estat Espanyol. Però també duien al congrés de Madrid un punt quasi tan important com els anteriors, reconèixer les sobiranies dels partits membres del País Valencià i de Mallorca i el seu dret a tenir un nom, una imatge i uns estatuts propis diferents als de l’organització estatal.

Finalment s’han complit a mitges els meus pronòstics: Equo decideix no defensar ni la plurinacionalitat ni el dret a l’autodeterminació, dret que per cert està recollit a la Carta dels Drets Humans que tant diu defensar el partit equologista, però com ja va sent tònica general dins de l’esquerra espanyola, sí ho fa en el cas del Sàhara Occidental. Si això no és un cas de miopia política causada per nacionalitis espanyoloide aguda que Fuster Déu baixe i ho veja. També estava dins dels meus pronòstics que Equo decidira no situar-se al seu congrés constituent dins de l’esquerra i, per tant, decideix girar l’esquena a l’ecosocialisme, l’altra gran aposta fracassada de les Iniciatives, decisió previsible pels comentaris de gran part dels seus militants i simpatitzants a les xarxes socials. Ara bé, on sí que he errat és en l’enorme patà al cul que Equo li ha pegat a IPV, EV-EE i IV-Mallorca, en negar-los la sobirania, els estatuts i la marca pròpia, obligant-los a posar la paraula “Equo en sus denominaciones regionales”, el que demostra que els favors fets per alguns dels nostres polítics d’avantguarda, convertits quasi en caps de cartell de la campanya d’Equo per a les passades eleccions asturianes i andaluses, han caigut en un poal foradat perquè no han servit per res. I ara, a més, amb la delimitació ideològica espanyola d’Equo, s’han obert de nou les portes per a la tornada d'aquells militants "valencians" (sic) que es destacaren pel seu antivalencianisme, el que de segur tensarà encara més les relacions entre Compromís i Equo.




Al final a Valencianisme.com no anaven gens errats.

Ofrenar les nostres glòries a Equo” ha tingut el mateix resultat que “Ofrenar noves glòries a Espanya”: negació de la identitat, de la pluralitat, de la sobirania, de l’existència, en aquest cas a Iniciativa del Poble Valencià i per Els Verds – Esquerra Ecologista, i per extensió, a Coalició Compromís. Compartisc plenament les demandes de trencament immediat amb Equo que he pogut escoltar i llegir aquests últims dies part de militants d'IPV i d'EV-EE com també entenc ben bé la irritació i l’enuig dels meus companys ecosocialistes i ecologistes de coalició per les decisions d'Equo, perquè és el que tots els valencians duem patint des de fa segles, però també em costa molt de creure que s’haja arribat fins a aquestos moments quan ja fa mesos que es veia ben clar que l’aventureta encetada amb Equo no anava a acabar gens bé i que estava tenint les seues repercussions en la vida interna de Compromís.

En un sistema polític com l’actual tot partit polític necessita de vots per aconseguir representació a les institucions, però cap partit pot funcionar correctament sense una militància il·lusionada o amb aquesta enfrontada a les decisions de la direcció. He vist com Compromís s’allunyava de mi amb l’afer Equo; “Equo Vadis, Compromís?”, comentava amb sorna entre militants i simpatitzants que expressaven la mateixa preocupació, fins i tot alguns han decidit fer baixa de la seua militància al partit i a la coalició o passar-se d’IPV al BLOC. Ara que, per sort, sembla que el llibre de penúries de "Compromís-Equo" comença a escriure les seues pàgines finals i apunt d'entrar en l'epíleg, en clarificar-se els termes de la -Q, en veure’s que de Ponent no es pot esperar res de profit, sols falta que els que han de donar el pas i trencar definitivament amb Equo ho facen.

Endavant, força i Compromís!



dissabte, 9 de juny de 2012

L'Estat, el #Rescat, els Valencians i la Roja

Mentre a l'Estat Espanyol li esclata la crisi financera en plena cara, amb intervenció de la Unió Europea per mig, amb l'espoli fiscal que patim els valencians, amb diferents governs de distint signe polític que ens marginen i ens neguen el Corredor Mediterrani per imposar el seu Corredor Central, al carrer del costat un grup d'una cinquantena de joves canta a viva veu "Yo soy español, español, español" al ritme d'una xaranga... 

divendres, 25 de maig de 2012

74 anys del bombardeig feixista del Mercat Central d'Alacant


Hui es compleixen 74 anys de l’atac més destructiu que l'aviació italiana, al servei del feixisme nacionalista espanyol, va fer sobre la població civil del nostre país. Des de l’aeròdrom de Palma, a l’illa de Mallorca, eixiren aquelles aus de metall per sembrar la mort al Mercat Central d’Alacant a les 11:30, amb el lloc ple de gent que feia les compres del dia, deixant un balanç de més de 300 víctimes mortals i centenars de ferits, no sols a la zona del mercat, sinó també a altres parts de la ciutat, destruint de pas una cinquantena d’edificis. Aquest atac sobre població indefensa d'Alacant no tenia cap altre objectiu que el de la “por”, generar terror i desànim en aquelles gents i aquell territori que s’havia mantingut fins a l’últim moment fidel a la legalitat republicana, que suportà les penúries de tres anys de guerra i encara els esperava la brutal repressió franquista.

Bombardeig de l'aviació italiana del port d'Alacant, 12 de juliol de 1938.

Molts valencians han retingut al record d’aquells fatídics fets: els nostres iaios i iaies, ells ens han contat al caliu de la intimitat familiar i en veu baixeta, com si encara tingueren por de parlar-ho obertament, els atacs de la “Pava”, de les temudes accions de les aviacions italiana i alemanya, i com el seu pas deixava al darrere un seguici de destrucció i mort, com per exemple, els nou bombardejos de la Legió Còndor nazi sobre Algemesí entre maig i juliol de 1939, que destruïren l'estació de trens i el pont sobre el Magre, aïllant part i part del poble. I d’aquestos fragments de memòria històrica hi ha al llarg de la seixantena de pobles i ciutats valencianes que patiren atacs entre 1936 i 1939.

La matança del Mercat Central d'Alacant ha estat nomenada com el “Gernika valencià” per la gran destrucció i pèrdua de vides que suposà, més de 300 d'un total de 2000 víctimes valencianes dels bombardejos feixistes, morts totalment gratuïtes al ser el Mercat Central una localització de nul interès militar i sense conseqüències en el desenvolupament de la guerra. En homenatge de les víctimes, dones, homes i xiquets, es farà hui un acte a les 5 de la vesprada a la fosa comú delcementeri d’Alacant, on foren soterrades les víctimes d’aquell infame acte.


Escena després del bombardeig
Funeral públic de les víctimes d'un bombardeig feixista a la Plaça de l'Ajuntament de València.

dijous, 17 de maig de 2012

Margarida Borràs, 1460-2012

Al Regne de València del segle XV vivia Miquel Borràs però es feia nomenar Margarida Borràs, vestia com una dona i es sentia dona, i per eixa raó va ser torturat i penjat a la Plaça del Mercat de València el 28 de juliol de l’any 1460. Aquest és el primer cas documentat al País Valencià de tortura i mort per motius d’identitat sexual, conegut gràcies al dietari del capellà del rei Alfons el Magnànim. El grup municipal de Compromís per València demanà a l'Ajuntament del Cap i Casal, presidit per Rita Barberá, que col·locara una placa a la Plaça del Mercat en memòria de la primera víctima de l’homofòbia testimoniada amb nom i cognoms al País Valencià, condemnada a mort per viure i estimar d’una manera diferent al que la societat del moment considerava com allò establert per Déu.

"Auto de fe" de Pedro Berruguete, ca. 1495

La negativa del Partit Popular, que al·legà que aquell homenatge és dividir a la societat entre bons i roïns, confirma allò que diu, hi ha qui es mereix reconeixement públic i qui no, com mossèn Jaume Bleda, conegut religiós valencià instigador de l’expulsió dels moriscos, la llarga llista de carrers i monuments a José Antonio Primo de Rivera, Mola, Sanjurjo, Franco, etc; tots ells són mereixedors de tenir carrers al seu nom però les víctimes històriques de la intolerància no ho són. És el PP qui divideix la societat del present i del passat entre bons i roïns, és qui negant el reconeixement de Margarida Borràs marca una línia entre allò “reconeixible” i allò menyspreable.

Hui és el dia Internacional contra la LGTBfòbia, i per això, tot i l’oposició del Partit Popular, Coalició Compromís ha inaugurat una placa commemorativa en record de totes aquelles víctimes de l’homofòbia a la Plaça del Mercat de València ciutat, on Margarida Borràs va ser condemnada a mort i penjada per les autoritats de l’època per vestir de dona quan el seu sexe era masculí, la primera víctima mortal documentada per raons d’orientació sexual al nostre país, però des de llavors han sigut i són moltes les persones que pateixen en les seues carns vertaders inferns per culpa de la intolerància cap a la llibertat d’orientació sexual.



dimarts, 1 de maig de 2012

#NoVullPagar el Peatge de l'AP7 d'Algemesí



Hui, dia 1 de maig, un grup de diverses persones residents a Algemesí, amb diversos cotxes particulars, hem fet un acte de protesta en el peatge de l'AP7 en direcció València al terme municipal d’Algemesí. L'acte ha consistit en agafar l’autopista i dirigir-nos cap a l’eixida a València, negant-nos a pagar l'import del peatge adduint raons de discriminació envers altres territoris de l'Estat Espanyol, en els quals les carreteres troncals són gratuïtes, i les conseqüències econòmiques ben negatives que per als nostres treballadors i per a la nostra indústria té l'existència d'aquests peatges.

En arribar a la cabina de pagament hem entregat a l’operària el tiquet recollit a l’entrada. Quan ens ha indicat l’import li hem dit que no volíem pagar com a protesta per el greuge que patim els valencians. Tot seguit ens ha indicat que li facilitàrem el DNI, però com ens hem negat a donar-li’l per no ser un agent de Policia o Guàrdia Civil, ens ha anotat la matrícula de cotxe. En un primer moment, i ràpidament, ens ha obert la barrera però mantenint el semàfor en roig. Com que li hem demanat que posara el semàfor en verd ha tornat a tancar la barrera i un altre treballador de l’autopista s’ha dirigit a un grup de quatre guàrdies civils que hi havia estacionats en el mateix peatge de l’autopista. Els guàrdies han ignorat la petició del treballador de vindre al nostre cotxe, fent gestos amb la mà que semblaven indicar-li que ens deixara passar. Després d’uns minuts i de diverses converses entre treballadors la barrera s’ha alçat i el semàfor s’ha posat en verd. En eixe moment, ens hem dirigit en direcció València. Podeu veure com ha passat un dels cotxes en les següents adreces:




Els peatges estan administrats en règim de concessió a unes empreses que ja han amortitzat amb escreix el preu de la seua construcció (alguns càlculs independents estimen que la recaptació de l’autopista ja supera en quaranta vegades el preu de la construcció). De fet, la concessió de l’AP7 havia d’acabar el 31 de desembre de 1996, però el Govern Espanyol de l’època, amb José Maria Aznar al capdavant, va decidir allargar-la fins al 31 de desembre de 2019. En els darrers mesos, i mitjançant diverses notícies en premsa, el govern ha filtrat la seua intenció de tornar a perllongar la concessió més enllà del 2019. El pretext és garantir els guanys esperats abans de la crisi per les empreses concessionàries de les autopistes radials de Madrid (que són les mateixes que les concessionàries de l’AP7), ja que en haver opcions alternatives amb autovies paral·leles a les autopistes, no hi ha els usuaris previstos. Al nostre entendre la solució econòmicament eficient passa, contràriament, per tancar totes aquelles infraestructures públiques insostenibles i que han estat produïdes en un atac de megalomania política en un període de bombolla d’obra pública. Permetent així alliberar i potenciar aquelles infraestructures econòmicament rendibles i socialment necessàries.

En la resta de territoris de l'estat el percentatge de vies de pagament és clarament inferior a l'existent al País Valencià. L'existència dels peatges encareix l’exportació dels nostres productes cap Europa i cap al sud peninsular. És en l’eix mediterrani de carreteres allà on ens trobem els peatges els valencians, precisament en l’eix econòmic en el qual se sustenta en major part l’economia valenciana. Aquest pagament addicional de carreteres, suposa una pèrdua de competitivitat per a les nostres empreses i una desincentivació a l’establiment de iniciatives forasteres i posant en perill la pervivència d'altres ja establertes, com és el cas de la Ford. I això en temps de crisi i d’una taxa d’atur molt elevada és sagnant per a treballadors, empresaris i administració pública.

A més a més, i des d’una vessant social, el pagament de peatges en l’AP7 posa entre l’espassa i la paret a moltes famílies valencianes que setmanalment i per desplaçaments personals es veuen abocades a triar entre perdre poder adquisitiu o doblar o triplicar el seu temps de trajecte i augmentar el seu risc de sinistralitat. Només cal analitzar les alternatives a l’autopista en desplaçaments des de la Ribera o l’Horta cap a la Marina o cap a Vinaròs. La "nacional" suposa més quilòmetres, més temps, més despesa de gasolina i major sinistralitat.

En la caravana  que des d’aquest matí ha eixit d’Algemesí hem participat diverses persones sense militància política així com gent militant del Bloc Jove - Compromís (entre ells qui escriu aquest bloc) i d’Esquerra Republicana (la persona visible del vídeo que adjuntem és Jaume Ortiz, president comarcal d'ERPV-Ribera Alta, al que acompanyàvem al cotxe). Però la nostra és només una mostra de les moltes reivindicacions personals i anònimes que s'han succeït hui al llarg dels peatges valencians, illencs i catalans, de protesta en veure que paguem unes infraestructures que van en contra dels nostres interessos econòmics i socials. Ara la pilota la tenen els partits polítics, ja que són diverses les esmenes i iniciatives que cada any els partits valencianistes presenten al Congrés dels Diputats a favor de l’alliberament de l'AP7.