"A València, s'acaba la paciència" Vaga i Manifestació del 29 de Febrer #PrimaveraValenciana

#PrimaveraValenciana    #Vaga29F   #StopRetalladesGVA 

Il·lustracions de la Cultura de l'Argar, de Louis Siret (1887): "Les premiers ages du métal dans le sud-est de l'Espagne"

Il·lustracions de Louis Siret al llibre "Les premiers ages du métal dans le sud-est de l'Espagne", escrit conjuntament amb el seu germà Henri Siret i publicat el 1887 a la ciutat flamenca d'Anvers (Antwerpen). Els dibuixos d'aquest enginyer de mines belga ens mostren les troballes que ambdós germans feren als jaciments arqueològics argàrics de Múrcia i Almeria, i gràcies a aquestes, individualitzaren la Cultura de El Argar i donaren una gran empenta a l'estudi i la investigació de l'Edat del Bronze de la Península Ibèrica. L'exemplar fotografiat es troba a la col·lecció de llibres de la Biblioteca del Museu de Prehistòria de València.

Tomba 245 de El Argar, inhumació doble, un home i una dona, en pithoi. "Panche 46". 
Louis Siret.

Tomba 9 de El Argar, enterrament en pithoi. "Planche 35". 
Louis Siret.

Aixovar funerari de la Tomba 9 de El Argar. "Planche 36". 
Louis Siret.

Crani amb tiara d'argent de la Tomba 62 de El Argar. "Planche 45". 
Louis Siret.

Aixovar funerari de les Tombes 62 i 454 de El Argar. "Planche 44". 
Louis Siret.

Tomba 51 de El Argar, en pithoi. "Planche 42". 
Louis Siret.

Aixovars funeraris de les tombes argàriques de Gatas. "Planche 59". 
Louis Siret.

Panòplia d'armes, espasa, punyals i elements d'ornat personal procedents de tombes de El Argar. "Planche 34".
Louis Siret.

Destrals, punyals, arracades i collar d'aixovars funeraris de El Argar. "Planche 31".
Louis Siret.

Alabardes, punyals, arracades i braçalet d'aixovar funeraris de El Argar. "Planche 33".
Louis Siret.

Armes, útils i elements d'ornat personal trobats a les tombes de El Argar. "Planche 26".
Louis Siret.

Urnes funeràries de El Argar. "Planche 56".
Louis Siret.

"Nosaltres, els valencians" #PrimaveraValenciana

Ací el meu xicotet homenatge a Joan Fuster i als 50 anys de “Nosaltres, els valencians”, assaig que somogué la societat valenciana del moment i que fou el catalitzador d’un nou rebrotament nacional. El que està passant aquests darrers dies a València ciutat, qui sap si el possible inici de la desitjada #PrimaveraValenciana, no deixa de recordar-me unes línies que apareixen al llibre que encapçala aquest recull de paraules, un dels documents més importants per entendre el què, el com i el per què d’això que som i serem els “valencians”:

"A l'una banda, hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la «província» claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l'altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d'una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova."

"Nosaltres, els valencians", pròleg de la 2a edició, Joan Fuster i Ortells

Per què una #PrimaveraValenciana?

No fa molt els diners corrien pels carrers de València, “érem els número 1 del món i tots ens tenien enveja i volien imitar-nos”, o això no paraven de repetir Rita Barberà i Francisco Camps. Molts estudiants preferien deixar els estudis per passar a treballar a la construcció, on es feia fortuna fàcil i ràpid, permetent-se un nivell de vida alt venint d’on venien. Mentrestant molts serveis públics passaven a mans o gestió privades, però la remor de fons crítiques no eren escoltades o, tal vegada siga més cert, no arribaven per acció o omissió a la majoria del Poble Valencià.

Però aquell miratge es trencà amb la crisi: de colp aquell paradís de Canal 9 es convertí en un dels paradisos de l’atur i del fracàs escolar, i amb l’esclat del Gürtel, aquells que ens dugueren a ser la “glòria” del Mediterrani es mostraren com una organització delictiva incrustada dins del Partit Popular, i es feu visible que tota aquella orgia neoliberal sols serví per enriquir als de sempre i empobrir als de sempre. Passàrem de ser el model neoliberal a seguir, a esdevenir el País Valencià de la crisi, de l’atur, del rescat del govern estatal, del miratge d'ésser una comunitat autònoma líder a ser un país espoliat fiscalment i endarrerit respecte a la resta, de ser el cap a ser la cua.

Aquells que deixaren els estudis per entrar al mercat laboral ara es troben a l'atur, molts maleint el dia que decidiren fer aquell pas, mentre que els que encara estem formant-se als instituts i universitats veiem que el nostre futur laboral, els nostres somnis i vocacions, han sigut ferits de mort per la fallida del sistema econòmic i social. Totes les il·lusions que ens havíem fet des de l'adolescència, afavorides per l'aparent bonança econòmica de la rajola i dels diners fàcils, han sigut soterrades per una realitat massa difícil d'assumir per una generació que ho ha tingut tot massa fàcil. Raons de força per eixir al carrer i demostrar la nostra indignació.

Foto de @cronopio1979

No sols han mort la major part dels nostres projectes de futur, també la nostra percepció del present. Molts, a l'escoltar als nostres iaios i pares parlar dels temps del franquisme i de la repressió policial, ho donàvem com acabat, com una cosa del passat i que restaria allà per sempre. Un altre miratge que s'ha trencat en miquetes. Si hi ha cap cosa que sé de segur en aquests temps tant volàtils i crítics és que, passe el que passe els pròxims dies, serà una cosa que contaré als meus fills i néts.

Naixen primaveres

Cada matí, al teu jardí

Cultiva els sentits, comencen

Noves Primaveres al teu camí

Crema el destí

Il·lumina l'horitzó de hui

Naixen Primaveres- Aspencat 

Violència vs. València

Hui he tastat un poc de la Violència de l'actual sistema espanyol. He sigut tractat per la policia com si fos un individu perillós mentre que, amb la resta dels meus companys, em dirigia cap a l'encreuament de Xàtiva per donar suport a la manifestació pacífica dels estudiants de l'IES Lluís Vives de València. Dues voltes ens ha cercat la Policia Nacional Espanyola enmig de la via pública sense cap motiu, doncs simplement fèiem camí fins la concentració sense cap actitud ni comportament que justificara els abusos que hem sofert, amb un desplegament de més de 30 agents amb material anti-avalots i dos furgons. Tota aquesta demostració de força policial per reprimir un grup d'una cinquantena d'estudiants universitaris "armats" amb motxilles plenes de llibres i llibretes o, en el meu cas, l'ordinador portàtil amb el que escric ara mateixa aquestes línies. 

Hui he tastat un poc d'eixa Violència amb la que volen amagar la València que molts coneguem: la reivindicativa, la rebel, l'aborigen, la que no es calla, la que no es sotmet. Poc s'adonen aquells que mouen el sistema que eixa vella València, que sempre ha estat viva tot i la llarga l'estada a l'ombra, està despertant del seu soporífer exili, plena d'indignació i de ràbia, i que l'únic que aconsegueixen amb aquests actes de força i repressió és alimentar-la. Primer foren uns estudiants d'ESO i de Batxillerat mobilitzats en defensa de l'educació pública, donant-nos una lliçó d'iniciativa i d'acció a la resta de la comunitat estudiantil, que ben prompte ens sumaren a les seues veus, però ara amb els colps de porra, punys i botes, ha transcendit del nostre àmbit per sumar als pares i mares, germans, familiars i amics dels agredits per aquells que, suposadament, paguem per tenir protecció. Ara la cosa va més enllà dels "quatre joves radicalitzats" dels que parla la premsa al servei del bipartidisme, ara ja és una qüestió de tota la societat. 

On està la por?

L'apatia ha mort!

Els carrers de Pompeia i Herculà

"El darrer dia de Pompeia", Karl Briullov, 1833.

Excavar a l'antiga ciutat romana de Pompeia és un dels majors somnis de qualsevol arqueòleg i jo el vaig complir amb 20 anys i escaig, l'atzar tocà a la porta de la meua vida i em donà una oportunitat que no vaig perdre, de treballar al lloc que ha proporcionat els descobriments més gloriosos a l'arqueologia clàssica. 
a
Tot i les masses de turistes que et trobes allà (sobretot els japonesos, que es comporten com una manada de nyus en plena desbandada amb les seues càmeres d'última generació i unes cares de no entendre res del que veuen) si aprofites els horaris d'obertura del recinte, o en el meu cas, si la faena arqueològica t'ho permet, passejar per Pompeia i Herculà allà per les 7 de la vesprada, quan els turistes han marxat per massificar un altre indret d'interès cultural campanià, és una experiència inoblidable que et resta de per vida al record, a banda de la volada imaginativa que et deixa en una sensació de dejà vu, una mescla d'haver vist allò a les pel·lícules de peplum però amb una autenticitat que la pantalla del cinema no té ni permet. 
a
Que me perdonen les ànimes d'aquells que moriren a l'erupció, però si no arriba a ser per aquesta, la informació sobre la vida quotidiana del món romà seria infinitament menor a l'actual, així que donem "gràcies" al Vesuvi pel seu esclat d'ira i destrucció. La cendra volcànica, la pluja de lapidi i la lava han preservat la cultura material de Pompeia i Herculà, els mobles, els utensilis domèstics, fins i tot els motles dels arbres dels jardins de l'aristocràcia, així com també tota l'estructura d'una ciutat que era ben viva fins moments abans del desastre. Si tens sort i et trobes sol a un dels carrers d'aquestes dues ciutats, hi ha moments que pareix que sigues al segle I després de Crist, al bell mig d'una ciutat romana adormida. 

Les imatges següents estan baix
 Llicència Creative Commons.
Clica ací per consultar-ho.

Pompeia (Pompeii)

_________________________________________

Herculà (Herculaneum)

Si t'ha agradat el que has vist en aquest recull fotogràfic, pots continuar gaudint de les meravelles de Pompeia a l'entrada "Les Necròpolis de Pompeia", d'aquest mateix bloc.  

Breus reflexions al voltant de "Més Compromís"

Ara que s'apropa el VIII Congrés del Bloc Jove, que es celebrarà el vinent 18 de febrer a la ciutat de Silla, capital de l'Horta Sud, són dies propicis per a la introspecció i la reflexió, de cap on va, anem, el Bloc Jove, i per extensió el Bloc Nacionalista Valencià i Coalició Compromís. El nom posat tant al Congrés com a les ponències a debatre, Més Compromís, no és gens innocent: ara mateixa els partits membres de Coalició Compromís es troben en ple procés de confluència per convertir aquell primerenc matrimoni de conveniència en una cosa més estable i duradora. 

Per tant, anem a fer un poc de retrospectiva. El darrer "esdeveniment" electoral foren les eleccions estatals, tant al Senat com al Congrés, on Coalició Compromís concorria "aliat" amb el partit ecologista espanyol Equo, d'una manera tant poc clara que fins i tot als militants de base ens costava esbrinar si Equo era part de Coalició Compromís, si es tractava d'un pacte electoral puntual, o si directament anàvem a entrar a la seua òrbita. Aquest fet fou difícil de vendre al nostre electorat habitual i majoritari, que no és altre que el del Bloc Nacionalista Valencià, que sempre s'ha mostrat recelós d'apropaments a partits hispanocèntrics, però que sempre acaba per perdonar-nos-ho amb una miqueta de comprensió retrospectiva, recordant els dos pactes turmentosos amb EUPV, el primer, allà per 1987, que acabà amb l'escissió del Partit Nacionalista Valencià dins d'Unitat del Poble Valencià el 1990, i el segon, forçats pels moviments socials i culturals i que saltà pels aires al poc d'entrar a les Corts Valencianes el 2007, i que és la gènesi de l'actual Coalició Compromís. Com podem veure, l'electorat del Bloc Nacionalista Valencià està curant en salut davant pactes d'aquest tipus, el que no vol dir que això no genere un remor i una recremor dins seu, moltes vegades la processó la duu l'ànima, però rascant un poc, la llum dels ciris penitents ix a la superfície.

Doncs bé, tornat a les darreres eleccions estatals, qualsevol persona que s'autodefinisca com nacionalista valenciana trobarà el programa electoral del passat 20N insuls i poc ambiciós en allò referent al valencianisme, cosa difícil d'explicar en una coalició electoral on el soci majoritari, i de molt, s'anomena Bloc Nacionalista Valencià. Evidències de tres grans problemes que pateix el Bloc: l'inicial, la falta de maduresa qualitativa i quantitativa del projecte nacionalitari valencià, el que, amb les seues carències, ens duu introdueix al segon: la construcció de Coalició Compromís. Aquesta ha consistit, fins ara, en cercar un lloc de comoditat ideològica on els ecosocialistes d'Iniciativa del Poble Valencià i els ecologistes d'Els Verds-Esquerra Ecologista puguen conviure amb els militants del Bloc Nacionalista Valencià, però la qüestió i el problema rau en que aquest lloc s'ha construït a base de diluir les aspiracions valencianistes del Bloc, no en l'aspecte ideològic però sí en l'acció política del dia a dia. La tebior nacionalista ja perceptible a les eleccions autonòmiques de maig es posà de manifest, més encara, a les estatals de novembre, on les propostes valencianistes estigueren sota mínims per no entrar en conflicte amb el marc espanyol imposat pel pacte amb Equo, evidència del tercer problema del Bloc Nacionalista Valencià i que es troba molt relacionat amb el primer, la falta d'independència d'acció pròpia d'un partit valencià. Sort encara de la presència de Joan Baldoví al Congrés, que per la seua meritòria carrera precedent, sabem que de segur mantindrà allà la visibilitat d'un projecte propi i no subaltern de tercers.

El Bloc Nacionalista Valencià i el Bloc Jove han d'anar més enllà de ser la base i estructura política que proporcione vots i espai al nou ecosocialisme d'arrel hispanocèntrica, hem d'apostar per la regeneració del nostre país de l'única manera que ho pot fer un partit nacionalista autòcton, fent valencianisme, en positiu però que tinga clar que la solució als nostres problemes eixirà d'ací i no de Madrid. Sols apostant pel retrobament civil del Poble Valencià, per la construcció d'una societat valenciana nova, social, independent, plural però conscient de les seues arrels i passat, pot treure's aquest país de la crisi a tots els nivell que pateix i, a hores d'ara, això sols pot fer-ho el Bloc Nacionalista Valencià per mitjà de Coalició Compromís, paper que els ara militants del Bloc Jove jugarem en un futur no molt llunyà. 

Puix que ja m'he mullat prou amb aquest assumpte com per ara deixar-ho així, llance la meua proposta per assentar i donar-li fortalesa a Coalició Compromís, amb un pacte sincer entre les tres forces que la conforme, el Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds - Esquerra Ecologista, un pacte ambiciós i sense límits ni limitacions en allò econòmic com mediambiental i nacional, on totes tres forces aposten per la consecució d'un País Valencià lliure, social i verd, que cadascun dels militants del trípode polític que formem assumisca com seu i que cada col·lectiu local d'arreu del país complisca. Un pacte que es podria resumir amb la frase "Tots verds, tots d'esquerres i tots valencianistes". Així sols, al meu entendre, s'aconseguirà un compromís que aglutine les forces i les sinergies per produir el canvi que molts ens demanen.

La Flaca i el Pacte Federal de Tortosa

Arran d'un treball universitari sobre "El Mole", he agafat el costum de fullejar de tan en tant tot allò que cau a les meues mans sobre la premsa satírica del segle XIX, i si hi ha la possibilitat, originals de l'època o edicions facsímils. A banda de l'interès històric obvi, resulta molt il·lustratiu veure que aquelles persones de fa més de 120 anys no eren gens diferents de nosaltres ni els seus objectius ni els seus somnis són ara desfasats: la justícia social continua sense arribar a tota la població, la "democràcia" baix la que vivim encara té grans dèficits qualitatius i l'Estat Espanyol continua sent igual de centralista. 

A principis del segon terç del segle XIX, un dels símptomes del descontentament popular era el creixement de l'opció republicana federalista, sobretot després de la caiguda d'Isabel II el 1868. El paper principal de l'oposició a la instauració d'una nova monarquia en la figura d'Amadeu de Savoia fou jugat pel Partit Republicà Democràtic Federal, que compta amb el lideratge de Pi i Margall i d'Estanislau Figueras i que tingué la seua principal força a Catalunya, però també fou molt important el seu recolzament al País Valencià, Mallorca i algunes zones d'Aragó i d'Andalusia. El 18 de maig de 1869 es produí una reunió a la vila de Tortosa dels principals dirigents federalistes dels països de l'antiga Corona d'Aragó, d'on eixí el que ara coneguem com "Pacte Federal de Tortosa", manifest amb una forta càrrega historicista, que serví de base per a posterior pactes federals a Castella, Galícia, Andalusia i Euskal Herria, i que representa un avanç del pactisme formulat pels federals. Ací teniu els seus fragments més interessants transcrits a la nostra llengua des del castellà original:

Els representants dels comitès republicans democràtics federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, als seus correligionaris.

[...] El partit republicà espanyol és cridat a una gran missió, i deu de complir-la. Per a ell ha acabat el període de la propaganda i ha arribat ja el de la realització pràctica de les seues doctrines. És un fet de convenciment universal a Espanya que per a constituir definitiva i sòlidament el país, per a donar l’expansió necessària a tots els interessos trobats, no hi ha més solució que la República, un mitjà més eficaç que els nostres principis regeneradors. Per a continuar l’obra de la Revolució i solidar-la, [...] ens havem reunit, associat i concertat els representats del poble republicà d’Aragó, Catalunya, València i Balears, animats de la resolució firmíssima, irrompible d’oposar un cercat poderós a la marxa de la reacció, vinga d’on vinga i siga qui siga aquell que l’alente en els seus funestos propòsits i la guie al seu desastrós camí.

[...] Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació topogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants sinó iguals en caràcter i costums, èmules dignes de la seua passió per la llibertat, estan cridades per la seua natura, a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els més alts destins provincials de la nostra raça. Ens unim per resistir a la tirania i a fur d’aragonesos, catalans i valencians, evocant en el nostre favor honrosos antecedents històrics, tenim dret a esperar que mereixerà la importància deguda la nostra resolució firmíssima.

[...]Som republicans, creguem que la República democràtica sols és possible a Espanya, davall una forma federal; però com cap persona ignora, la federació no és la separació. [...] D’acord tots, doncs, a aquestes consideracions generals, els representats dels comitès republicans reunits a Tortosa es constitueixen en Assemblea confederada i representen a l’aprovació de les seus representats i a la consideració dels republicans de tota Espanya les següents bases:

1r: Els ciutadans ací reunits convenen que les tres antigues províncies d’Aragó, Catalunya i València, incloses les Illes Balears, estan aliades i unides per a tot allò que es refereixi a la conducta del partit republicà, i a la causa de la revolució sense que de cap forma s’entenga que per açò pretenguen separar-se de la resta d’Espanya.

2n: Així mateix manifesten que la forma de Govern que creuen convenient per a Espanya és la República democràtica Federal, amb totes les seues legítimes i naturals conseqüències.

Al poc de la firma del "Pacte de Tortosa" es produí l'aixecament federal de 1869, que pretenia fer caure el govern pro-monàrquic i accelerar l'establiment de la República Federal, desig que hauria d'esperar a la renúncia al tron d'Amadeu de Savoia, l'11 de febrer de 1873. La Primera República fou proclamada una vegada morta la via de la monarquia democràtica, però amb trampa, doncs molts diputats alfonsistes, partidaris de la restitució de la monarquia parlamentaria en la figura del fill d'Isabel II, el futur XII, donaren suport a la proclama, creient que ajudaven a que la situació es deteriorés més. I això que encara no havia arribat a les Corts Constituents el debat sobre l'organització de l'Estat, que ja havia causat anys enrere la divisió dels republicans entre federalistes i unitaris, guanyant finalment la postura dels primers. 

Però això no apaivagà, ni molt menys, la tensió política, que dugué a la dimissió del President de la República, Estanislau Figueras, després d'un Consell de Ministres on acabà per dir als presents, en català: "Senyors, ja no aguanto més, vaig a ser-los francs, estic fins als collons de tots vosaltres". Tant fins als collons que fugí de Madrid, deixant dissimuladament la nota de la seua dimissió al despatx de la Presidència i agafant un tren amb destinació a París. El succeí al capdavant de l'Estat el també català Pi i Margall, que tingué que fer front a l'extensió de la Tercera Guerra Carlina i a l'oposició dels federalistes intransigents, que donaren lloc a l'esclat del cantonalisme, però eixe assumpte el deixarem per a una futura entrada. Fou en el moment de la seua presidència quan es presentà el projecte de Constitució Federal de la República, que mai arriba a ser efectiu.

Després d'aquesta extensa introducció, ens centrarem en el motiu d'aquesta entrada del bloc. Fullejant un exemplar de "La Flaca", una revista anticarlina i federalista en llengua castellana que fou publicada a la ciutat de Barcelona entre 1869 i 1876, concretament el del 2 de juliol de 1873 (tomo II, número 71), vaig trobar un dibuix que de seguida em cridà l'atenció: a la seua segona pàgina apareix una il·lustració a color firmada per Tomàs Padró i Pedret, sota el pseudònim AºWº, en la que hi ha, al meu entendre, una referència clara al "Pacte Federal de Tortosa". 

Com podem fixar-mos, en cadascun dels cantons que enquadren la il·lustració apareixen quatre escuts: l'extrem esquerre superior apareix la senyera reial, en representació de Catalunya (recordem que, com a bona publicació republicana, s'ometen les corones reials als escuts), al cantó esquerre inferior l'escut de la Ciutat de València, a la cantonada dreta superior la Creu d'Alcoraz, símbol de l'antic Regne d'Aragó, i davall seu, a l'extrem dret inferior, un escut una interpretació de l'autor, per representar les Illes Balears, on veiem un castell sobre una illa enmig de la  mar i un braç armat eixint d'aquest. Així mateix, homes amb els vestits tradicionals dels llauradors i pagesos d'aquestos països empenten el carro de la República, així com hi ha milicians catalans, caracteritzats amb la barretina, entre l'exèrcit triomfant que la segueix, i davall, el lema "Solamente marchando unidos, podremos pasearla triunfante". Per tant, no veig gens desgavellat afirmar que ens trobem davant l'única expressió gràfica que ens resta de l'esperit del "Pacte de Tortosa", dibuixada i publicada 4 anys després de la firma d'aquell manifest federal que pretenia unir de nou els vells països de la Corona d'Aragó.

No tocava

Aquesta entrada al blog no tocava. No tocava perquè a un país normal Camps mai hauria sigut declarat "no culpable", les pistes i les gravacions provaven i demanaven a crits la sentència de culpabilitat tant de l'ex-president com de Costa. 

Però no, açò és la València actual.

La corrupció ha arribat a amerar la societat valenciana fins a nivells que no som capaços d'albirar. El model econòmic del PP s'ha convertit en el model social valencià, on tots volem ser rics, on tots volem especular, on tots envegem al veí que aconsegueix estalviar-se 50 euros d'IVA gràcies a una factura en negre, on tots volem tenir el xalet a la serra i el piset a la platja, dur un Audi i vestir de marca. Eixe és l'èxit del PP, ha aconseguit canviar la societat valenciana perquè ha sabut donar-li el que volia, un Hollywood mediterrani, miratge que s'ha trencat per les evidències actuals però que encara resta a les ments de molts conciutadans nostres.

Per sort, l'ètica encara resta viva. El judici ha servit per demostrar que aquell que ens governava era una persona megalòmana, estrambòtica i pertorbant, que s'ajuntava amb mafiosos i persones de mala fe que s'enriquien amb els diners de tots els valencians gràcies a les seues amistats dins del Partit Popular. Camps s'haurà salvat del judici popular però el judici ètic l'ha perdut. Això serà el que ens compensarà saber que els culpables no pagaran, de moment, pels seus delictes.


I no oblideu que, com diuen al camp, la merda sempre reglota i al PP de Rites, Camps, Costes i Fabres hi ha tanta que explotarà, tard o prompte, però ho farà.

Troba a Willy Bigotes

"El Mole": el valencià i els "castejanos" monolingües

L’1 de febrer de l’any 1837 el periodista i polític valencià Josep Maria Bonilla, amb la col·laboració de Pasqual Pérez i de Josep Bernat i Baldoví, edità per primera vegada “El Mole”, que es convertí en el primer periòdic valencià escrit en la llengua del País. Tot i que abans sí havien existit publicacions en valencià, aquestes normalment no passaven d’ésser pasquins o fulls volants de poques pàgines, d’ací el nostre reconeixement a Bonilla, per haver aconseguit mantenir una publicació regular en la llengua dels valencians, sempre i quan li ho va permetre l’autoritat. Originalment tenia setze pàgines en octau, costava cada número deu diners i eixia entre huit o nou vegades al mes, i la distribució interna era per seccions: “Ilustrasió Popular”, part històrica sobre la descripció de la ciutat de València, articles d’història o altres sobre la llengua valenciana; “El Mole”, secció política; “Colorins”, versos solts i comentaris de poca extensió; i “Coses de fora”, notícies dels pobles del voltant.

La línia ideològica partia de les idees liberals pròpies de Bonilla, de difícil encaix per la seua complexitat, però sobretot per la seua inconstància i pels constants girs i trames polítiques en les que participà, havent, per exemple una etapa republicana d’“El Mole” després de la Revolució de 1868 o una “democràtica” a llarg de la regència d’Espartero. Però per veure la seua línia política original, retrocedim al seu primer número, a l’advertència inicial que figura a la seua primera pàgina, on ja deixa ben clar quina és la seua postura ideològica: “Constitusió, independènsia de pensar, sinse partit algú ni viu ni mort; Isabel Segona i ordre”.

Tampoc s'estalvià crítiques per fer ús del valencià, fins i tot aquestes ja circulaven per la ciutat de València abans de la mateixa publicació del primer exemplar, on aquestes són contestades pel mateix Bonilla, firmant baix el pseudònim de “Nap-y-Col”:

Tot lo mon estará ya parlant del Móle: uns bé, atres mal, y molts ni bé ni mal. En tot susuix lo mateix. Asó es el mon. Mes ¿per qué estrañaran vore un periodic en valensiá? ¿Per que no nos entendrem? De cualsevol manera España es una torre de Babel. En Fransa, tots parlen franses: en Inglaterra, tots en ingles: ahí en Rusia, tots en ruso; y aixi en los demes puestos. En España, pegues capa Cataluña, parlen de un modo que alló es un llaberinto : tires capa Viscaya, feslos un nuc al rabo, ni guipes paraula : tamorres capa Galisia, bona nit: te emboques en Sevilla, y te parlen en caló; y si demanes menchar y no sabs parlar en señes, ó te busques intreprete, ya pots penchar les barres al escudeller: toques mes avant, y tot sels en pasa en tirar plantes y fer chepétes, y menechar el cap com un santibarati, y les borles y gargallets dels sombrero del trompellot y de la chupa de cuant els acurtaren, y si no tens atre quefer, entén á un home que parla á miches. Per aixó dic y diré que España es una torre de Babel.

Entènganos, pues, el que nos entenga, y el que no, que vacha y llixca una orde del ministeri y encara la entendrá manco.

Lo que han de fer els castejanos que no entenguen el Móle, es no tocarlo tansols en les seues mans, ni llechirlo en los seus ulls, sense que en busquen uns atres dun intreprete, perque si no, tot ho trabucarán y llansarán á pedre sense traure cap ni sentener. Nosaltres escribim pera els valensians y res mes. Ara ya ho saben : despues no vinguen en matafulleries y pardaloríes, y en ascos y en paraules, criticant lo que no entenguen, com fa mes de cuatre y mes de huit, de lo que nosatros no tenim culpa. El que tinga la cabota dura, que se la casque hasta que lixca el suc com les taronches, y no diga si fueron cuitas o ó si fueron asáas.

Si está de Deu que no may nos ham de entendre y que habem de pasar esta vida entre llàgrimes, espasmes, trompicons, y al cap habem de quedar en camisola tant els blancos, com els negros y els rochos, y vierdes y moraos, y ham dacabar á males dináes, mes val que morim rient y bixcam ballant, com fan en Madrid, que canten y ballen y chuen y andares, y muérase la muerte, y rode la bola, y alsa quem chafes, mentres el mon sacaba a tamborinaes, y els facciosos roben y corren per aon volen, y tots seu endú el diable; que al últim y raeries, els lliberals ham da anar à captar, els servils à plegar per lamor de Deu, y els pansistes à demanar limosna.                                                                                                (Nap-y-Col)

Aquest fragment és un dels més mencionats de la publicació, doncs, a banda d’ésser una excel·lent mostra del valencià apitxat que es parlava al Cap i Casal a les primeres dècades del segle XIX, ens demostra l’existència d’una massa social valenciano-parlant majoritària a València capital amb una demanda d’informació en la seua llengua, capaç d’arribar als 3000 subscriptors i una tirada mitjana de 5000 exemplars, xifres altíssimes per a la València d’aleshores i més que suficients per fer sostenible “El Mole”. Com també ens mostra l’hostilitat cap a la llengua dels valencians per part de "castejanos" monolingües assentats al nostre país i, dissortadament, dels primers casos de substitució lingüística i d’auto-odi.

Amílcar Barca mort pels ibers de Bétera

Fragment de "Amílcar Barca en Akra Leuke, Alacant", Sevilla

Repassar llibres d'història dels segles XVI i XVII sempre acabà per proporcionar curioses sorpreses. Fullejava l'exemplar facsímil de "Historia de los Victoriosissimos Antigvos Condes de Barcelona", flipant amb això de les aventures d'Hèrcules fundant ciutats catalanes, quan, avançant les pàgines em vaig trobar amb l'episodi de la mort del general cartaginès Amílcar Barca, que l'autor situa al País Valencià i en mans de la fictícia tribu ibèrica dels "Beterons", de la nostra Bétera. En aquesta localitat no existeix cap "Castro Alto" documentat més enllà del fragment exposat a la fi de l'entrada del bloc, tot i que sí que hi ha un important jaciment arqueològic ibèric, el poblat del Tos Pelat, a més de la teoria del Dr. Ledo Caballero (Universitat de València) "El topónimo ibérico Bétera y su valor hidrográfico".

L'actual historiografia té un consens majoritari respecte a la localització de la seua mort a la zona de l'Oretània, possiblement a Elche de la Sierra (Albacete), encara que es manté també la teoria d'Elx, l'antiga Ilici (Iliki) dels ibers contestans, per tant, localitzacions molt allunyades de l'Edetània, que abastava des del Xúquer fins a la zona d'Almenara. Més tard, una recerca més exhaustiva em permeté localitzar la possible font d'aquesta citació "històrica", "Las Grandezas y cosas notables de España", escrita pel sevillà Pedro de Medina el 1548 i reeditada el 1595. Ambdues obres són exemples de la producció historiogràfica posterior al Renaixement, on l'erudició personal i, perquè negar-ho, la inventiva laudatòria i exagerada, tenia  un gran pes en la producció del llibre, amb la conseqüent manca de rigor, però tampoc podem exigir-li més, sense dades provinents de l'arqueologia, de la lingüística comparativa i demés disciplines auxiliars inexistents aleshores.

"Primera y segvnda parte de las Grandezas y cosas notables de España", de Pedro de Medina, versió corregida i ampliada de Diego Pérez de Mesa (1595).

... i els vingueren al damunt els Beterons amb gran fúria, donant tant bravament en aquells que quedaven, que no deixaran cap home amb vida. Morí Amílcar i perdé tot el seu camp sense que pogués salvar-se home, de quants amb ell venien.  Aquesta batalla diuen els historiadors que fou a prop de Morvedre, al costat del lloc dels Beterons, on hui hi ha un lloc anomenat Bétera, de pocs veïns.

"Historia de los Victoriosissimos Antigvos Condes de Barcelona", de mossèn Francisco Diago (1603)

I fou una llàstima que no pogué arribar a ella: perquè en arribar a la província dels Edetans, la cap de la qual era Edeta, que ara s'anomena Llíria al Regne de València, li eixiren a l'encontre a prop del poble anomenat Castre Alt dels Hispans Beterons, veïns d'Edeta o Llíria, doncs no està d'aquella el poble de Bétera sinó cosa de tres llegües i de quina manera carregaren contra l'exèrcit Cartaginès, donant pressa amb llançades a moltíssims bous que duien a l'avantguarda units en carros de foc carregats de pedra de sofre, brea, sèu i resina i torxes de pi, que en poc de temps el trencaren i desbarataren, fins arribar a Amilcar, i plenar-lo de mil ferides, descavalcar-lo i matar-lo.

Espanya i España

Espanya morí l'any 711 d.C amb la conquesta islàmica de la Península Ibèrica. Parle, és clar, d'Spania del Regne de Toledo, de l'estat creat als darrers espasmes de la Tardo-Antiguitat per l'aristocràcia guerrera visigòtica, a la qual es van sumar els terratinents hispano-romans gràcies a l'apropament religiós dels monarques de Toledo. Qui vulga veure en aquesta unió d'interessos entre ambdues aristocràcies una mena d'unió nacional espanyola ha de saber que parlar de nacions a inicis d'allò que hom coneix com l'Edat Mitjana s'anomena anacronisme, com anacronisme històric seria explicar, posem per cas, la 1ª Guerra Mundial amb soldats armats d'espases de bronze, llances i arcs. Aquest avís per a navegant, que tot historiador amb un mínim d'ètica personal i de respecte cap al seu treball ha d'aplicar, ha brillat per la seua absència en la major part de la Història Recent de l'Estat Espanyol. Supose que a la ment del lector ràpidament s'associarà açò amb l'educació històrica a les escoles del Franquisme, on els xiquets aprenien crims historiogràfics com, per exemple, "los celtíberos eran la fusión de iberos y celtas" o l'imparcialíssim "La segunda República se proclamó en España en 1931. Los cinco años que duró se caracterizaron por continuos ataques a la religión y por abusos y atropellos de toda clase".

"La Conversió de Recared", quadre del valencià Antonio Múñoz Degraín, 1888.

Bé, tornant a l'inici d'aquestes línies, dic que Espanya morí aquell estiu de 711 quan, després de la derrota de l'exèrcit de l'usurpador Roderic front les tropes islàmiques de Tàriq ibn Ziyad, les diferents ciutats i territoris de la monarquia visigòtica van rendint-se davant els emissaris del Califa de Damasc. Espanya desapareix com estat, les terres espanyoles passen a estar baix la jurisdicció d’un valí depenent del poder musulmà i és la legislació islàmica la que s’imposa sobre tot el territori conquerit, sobretot arran de la renúncia del legítim rei visigot d’Akhila II i els seus successors a la corona reial en benefici del Califa omeia Al Walid ibn Abd al Màlik. Mentrestant, a la part septentrional de la Tarraconense i a la Septimània, allò que actualment són el nord de Catalunya i el Llenguadoc occità, l’aristocràcia visigoda que encara resistia les escomeses dels conqueridors àrabs, rebutjà aquesta renúncia i proclamaren monarca a Ardó el 714, i des de la ciutat de Narbona dirigí les maniobres per reconquerir el regne visigot d’Espanya, estat espanyol per qüestions geogràfiques i no per qüestions identitàries inexistents, fins que el 720 el valí d’Al Àndalus As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní conquerí Narbona i en aquesta acció de guerra perdé la vida Ardó, finalitzant així la monarquia visigòtica. No obstant això, molts dels seguidors d’Ardó restaren al lloc o es refugiaren a la cort reial dels francs, i tindrien un paper determinant en la Batalla de Poitiers, 723, i en la conquesta de la Gòtia, el que després esdevindrà Catalunya Vella i part del Llenguadoc, on es crearà allò que als Annales Regni Francorum s'anomena «Marca Hispanica», i on molts d'aquestos nobles d'origen visigot seran nomenats comtes dels diferents territoris que englobava. 

Després de la fi d’Espanya sorgiran als territoris del nord peninsular nous nuclis de poder oposats als conqueridors, a l’occident el regne d’Astúries, als Pirineus el regne de Pamplona, a més de la ja esmentada Gòtia/Marca Hispànica. Més tard es sumarien territoris al principi perifèrics dels primers, com l’Aragó i Castella. Aniran estenent els seus territoris en detriment de l’emirat, el califat i les taifes andalusines, arribant a l’inici del segle XVI, on ja sols restaven Castella, la Corona d’Aragó i Navarra, però d'Espanya, l’autèntica, la visigòtica, ja no quedava res.

Jaume I entrant a la València conquerida, pintura mural al castell d'Alcanyís, Aragó.

Però als llibres d’Història de les nostres escoles, d’abans i d’ara, hi ha mancances significatives. La resistència d’Ardó als territoris que ara són catalans i occitans meridionals no apareixen en cap pàgina dels manuals d’història dels alumnes de Secundària. En canvi sí que apareix, i ben destacat, allò de la Batalla de Covadonga i Pelai, l’inici de la “Reconquista”. Reconquesta de què? De España (sic). Així, puc despendre fàcilment el motiu pel qual s’amaga la resistència d’Ardó o els comtes visigots de la Gòtia i s'omet la il·legitimitat de Roderic (aka Don Rodrigo), per “sentimento nacional”. També em ve al cap un altre fet, l’omissió dels orígens de Pelai, que segons la llegenda medieval era membre de la reialesa visigoda i líder de la resistència cristiana, versió que encara resta als manuals de l’assignatura d’Història, en oposició a allò que diu la investigació històrica. Tal vegada això del “sentimiento nacional español” puga ressentir-se si es dóna a conèixer que l’esmentat Pelai fou un mawla (client o servidor) de Munuza, el governador berber musulmà de Gigia, i que la revolta que liderà no fou per alliberar Espanya, sinó en oposició al pagament dels impostos islàmics de la jizya i l’harag que s’aplicaven als dhimmis, i que estava recolzat pels clans guerrers àsturs indígenes de les muntanyes cantàbriques, que sempre s’havien mostraven bel·ligerants amb els poders estatals del sud, en aquell moment el valiat d’Al Àndalus, com abans ho havia segut l’Espanya visigòtica. Permeteu-me aquest anacronisme històric com a llicència però, des de l’òptica unitària i nacional de l’Estat Espanyol, molt millor que els seus ciutadans coneguen a Pelai com l’iniciador de la reconquesta de la “nación española” que com una mena de botifler col·laboracionista, que en un moment donat es tornà contra els seus amos.

Els fonaments ideològics clàssics, els més esmentats i arrelats en la consciencia col·lectiva estatal, d'aixó que s'anomena "nación española" són ben antics, estirant dels fils i anant temps enrere podem arribar fins a les "Cròniques Alfonsines" (circa 887-888) del regnat d'Alfons III d'Astúries. En resum, es tracta d’uns texts propagandístics i adulatoris al monarca regnant, on es refà tota la història asturiana anterior i es converteix al Pelai històric, aquell líder d’una revolta indígena àstur en un continuador de la monarquia gòtica, que havia desaparegut en càstig pels seus pecats i que seria totalment redimida en temps del mateix Alfons III. Així naix allò que després s’anomenarà “Reconquista” i l'ambició del control complet de l'Espanya perduda, dins del corrent neogoticista que va calant en el discurs dels reis asturians. Més tard Castella, hereva tant política com simbòlica dels antics Regnes d’Astúries i de Lleó, i gràcies al seu potencial demogràfic, econòmic i militar, es convertirà en l’estat més fort de quants hi havia al sud dels Pirineus. Seguint la tradició iniciada pels reis neogoticistes asturians, de pretesa preeminència política sobre la resta de territoris cristians, el rei Alfons VII de Castella s’intitulà com “Emperador de les Hispànies”, o el que és el mateix, “de les Espanyes”, fet que té els seus precedents amb els monarques Alfons III d’Astúries i Alfons VI de Lleó, i que anunciava les intencions expansionistes castellanes. Amb el pas del temps i dels segles, la intel·lectualitat de Castella va forçant la situació, passant d’ésser Castella una Espanya més a ser l’única Espanya, España. Amb l’inici de l’Època Moderna veurà aquesta auto-consideració reforçada per la centralitat que tingué amb els Habsburg, la supèrbia castellana supremacionista de Quevedo n’és una mostra molt evident d'un sentiment de superioritat que cada volta més estès entre la població. Tots coneguem el que vingué després: la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica esdevingué l’enfrontament entre dues maneres de concebre l’estructura de la mateixa monarquia, un combat a mort entre l’absolutisme franco-castellà i el pactisme constitucional dels territoris de la Corona d’Aragó. La victòria del Borbó suposà la pèrdua de la pluralitat de la monarquia i la uniformització dins de Castella, com bé ens ho diu Felip V als “Decreto de Nueva Planta”:

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada.

Aquella Castella expandida, Castella que es creu Espanya i es fa anomenar España, esdevindrà la base de la “España Constitucional” del segle XIX, avantpassada de l’actual, després de la llarga llista de monarquies, dictablanes, repúbliques i dictadures. Tal vegada al lector anònim li semble una miqueta desgavellat o un poc fantasiós aquest recull d’història i política i l’abast temporal massa llarg en el temps de les idees exposades, però vull que recorde el que dèiem de les “Cròniques Alfonsines” del segle IX, allò del càstig diví als visigots pels seus pecats i excessos i de la futura redempció. Aquest escrit acabarà amb un fragment extret d’un llibre escolar de l’època franquista, la “Enciclopedia Intuitiva, Sintética y Práctica. Segundo Grado (II)” de l’Editorial Álvarez , editada l’any 1966, concretament de la seua pàgina 344, una “enseñanza moral” que molts ciutadans espanyols, aleshores estudiants, aprengueren com a veritat històrica i, espere, ara faça obrir ments a alguns i reafirme els compromisos d’uns altres, en mostrar-li que, tot i el pas dels segles, España no és Espanya, tot i els esforços per fer-nos-ho creure.

ENSEÑANZA MORAL.- La España visigoda se encontrada debilitada por los lujos, despilfarros y immoralidades de sus habitantes. La invasión y dominación árabe fue como un castigo que Dios le imposo por sus pecados.