dimecres, 27 d’octubre de 2010

Havia de dir-ho: Valdrid al femer!

El passat diumenge, dia 24, el diari Las Provincias es va lluir com no ho feia des dels temps de la "Batalla de València", donant espai i publicant un article, per no dir l'Article, més fastigós i antivalencià que he llegit en molt de temps. És aquest:

Valdrid 
"Está naciendo Valdrid, el eje más potente de España, el que une Valencia y Madrid. El eje que temía Jordi Pujol, que por eso emprendió una lucha loca, pero triunfal, contra la cartografía.
Él trató de distanciar al máximo Madrid de Valencia. Para ello diseñó -y Felipe González aceptó- que la autovía de Valencia a Madrid pasara por Albacete, con lo que sumaba cien kilómetros a la distancia real. Acercándola a la que separa Madrid de Barcelona.
Aquel diseño lo liquidó Aznar, que tuvo en el cierre de la autovía A-3 uno de sus objetivos más nítidos y antes cumplidos, por cierto. El puerto de Valencia subió como la espuma desde que la cartografía y la razón, por fin, se unieron.
Ahora viene el AVE, y con él Valencia dará un paso histórico; también Madrid. Mucho mayor de lo que auguran los estrategas. Porque se va a crear una conurbación de doce millones de habitantes entre un polo y el otro del AVE. Por el medio, campos, pinares y un café y la lectura del periódico. Y ya Madrid, y ya Valencia. Y sin salir de Valdrid.
Que será el hecho geopolítico más denso de España. Catapultado por el crecimiento y modernidad de Madrid que, curiosamente, se ha zafado del marcaje de Barcelona en democracia. Porque durante el franquismo España tuvo dos capitales muy parejas: la política en Madrid y la cultural en Barcelona; rodeadas ambas por grandes cinturones industriales.
Ahora solo hay una capital, aunque Barcelona sea una de las cuatro o cinco ciudades más extraordinarias de Europa. Pero en Madrid está la fuerza y el entronque con Latinoamérica. También el hartazgo del insolidario soberanismo. Esa necedad que Valencia clausuró en las urnas.
Valencia y Madrid están pariendo Valdrid. Se sabe poco de ese parto. Pero sí que lo cambiará todo, poco a poco. Pronto surgirá la sensación de que estamos en Madrid y de que los madrileños están en la orilla del mar. Aunque no cojan el AVE. Pero saben que si se suben a él, están en hora y media. Lo que tarda uno en salir a caminar por el cauce o en ir a comprar un par de libros.
Valdrid significa riqueza, comunicación, creatividad. Y es fruto de dos ciudades tan distintas como muy constitucionales. Madrid como "rompeolas de todas las Españas", tal como la definió Antonio Machado y Valencia como la ciudad periférica que teniendo historia, cultura e idioma propios, nunca ha dejado de sentirse parte raigal de España. Ahora va a recoger la cosecha de esa implicación real, y no retórica. Que el resto de la nación conoce.
Valdrid no caerá muy simpática en Barcelona. Pero Valencia también quiere casarse con Cataluña. Para estar en el centro de las dos grandes urbes. La cartografía, de nuevo, manda. Y la cordial Zaragoza no tiene mar."

Anem a analitzar detingudament el text començant pel seu autor. Un funcionariet nascut a Ponferrada i que va tenir que vindre's a treballar al País Valencià el 1976, això sí, amb una mentalitat de colonitzador brutal, com desprén el text. Mentalitat destacable i digna d'estudi, ja que duu 34 anys ací i pareix que no ha comprés què i qui som nosaltres, els valencians.

Aquest femer de paraules que és "Valdrid" expressa el major somni de la Imperial Madrid, l'annexió completa del Poble Valencià, i també la resta de nacions ibèriques, en un únic cos i una única ànima, que no podria ser altra que la seua. Valdrid i els valdrilenys, la plantejada fusió de madrilenys i valencians, en realitat és una infernal absorció dels valencians per part dels madrilenys. Un complet, "perfecto y deseado" etnocidi.
 "Ahora solo hay una capital, ... en Madrid está la fuerza y el entronque con Latinoamérica. También el hartazgo del insolidario soberanismo."
Un Madrid, capital única, que és on es decideix tot i on es troba el punt d'unió amb el seu futur, Amèrica Llatina. El Mediterrani i Europa, que són el nostre futur, el futur dels valencians, no importa res i queden fora de la política valdrilenya.

Un Madrid antisoberanista i per tant, antivalenciana. Gràcies a la parida de Valdrid, els valencians mai podrem reclamar els diners que ens deuen els espanyols i els madrilenys, els diners que mai podem gastar per a millorar la nostra sanitat, la nostra educació i el futur dels nostres filles i filles, per a que els valdrilenys de l'Oest, de la Grande i Libre Madrid, puguen continuar furtar-nos de la butxaca totes les peles que vulguen i pobre d'aquell valdrileny oriental que s'atrevisca a renegar!
"Pronto surgirá la sensación de que estamos en Madrid y de que los madrileños están en la orilla del mar."
Però l'aniquilament del Poble Valencià que suposa Valdrid no està només motivat per la pela, si no que seria de Madrid sense la seua platja particular? Perquè eixe és l'altre objectiu, un Madrid a vora mar. Cap novetat, encara que César Gavela intente amagar-ho amb collonades sobre Pujol i Felipe González: la carretera que uneix València i Alacant amb Madrid, passant per Albacete, no va tindre cap altre objectiu que unir la capital del "Reino" amb les platges estiuenques de Benidorm, Altea, Calp i Alacant.
"Valencia como la ciudad periférica que teniendo historia, cultura e idioma propios, nunca ha dejado de sentirse parte raigal de España."
I per a què li serveix als valencians tindre cultura, història i llengua pròpia si, per a no molestar als senyorets madrilenys que vindran ací a "pavonejar-se" com a domingueros de via estreta, hem de prostituir les nostres boques i parlar en "la insigne lengua de la Villa de Madrid, no sea que se enfanden los señores de la metrópolis colonial"? Primer trauran el valencià del carrer, després l'eliminaran de les nostres cases i, finalment, del record. I així deixarem de ser valencians i serem "valdrileños". Perquè una cosa hem de tindre clara: a Madrid el valencià li molesta, i fan, han fet i faran qualsevol cosa per a exterminar-lo.

I per a variar, sempre enfrontant els valencians i els catalans, únic recurs que els queda quan es troben bloquejats i sense idees, no tenen ells millor manera de marejar a la gent i enganyar-la.

Ells parlen d'entelèquies i n'han creat una nova: los Paises Madrileños. Uns cridaren com a bojos un calorós juliol de 1978 quan les paraules d'un dels majors demagogs antivalencians parlaven del perill de certa "paella". És l'hora que les paraules d'aquest demagog de poca volada, però que transmeten un missatge més gran i molt més perillós, faça moure's al Poble Valencià baix unes paraules, unes paraules d'alliberament:

No mos fareu Madrilenys!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada