dimecres, 19 d’octubre de 2011

D'una malaltia que perviu

Tot i que el "baixet" duu quasi 36 anys podrint-se al "Valle de los Caídos" el seu llegat continua entre nosaltres. No estic descobrint Amèrica anunciant això, molts de nosaltres ho veiem i ho denunciem dia a dia en la societat, però aquest últims 30 dies han segut dignes d'estudi. Clar està que la proximitat del 12 d'octubre, dia del borreguisme de nostàlgia imperial, desperta els mals humors dels individus en qüestió, tot i que això no explica l'esclat de manifestacions franquistes que recentment hem viscut, segurament influenciat per la percepció col·lectiva de legitimitat gràcies a la més que possible tornada del PP a Moncloa. 




L'alcalde d'Algemesí tingué el dubtós honor d'iniciar aquesta successió d'esdeveniments amb regust falangista. Les seues declaracions, a més de generar una mal de panxa col·lectiu, ens serveixen per mostrar la distància que hi ha entre el PP i la resta dels partits de dretes d'Europa pel que fa a "qualitat democràtica". Difícil m'és imaginar-me a, posem per cas, un batlle alemany del CDU dient que "un 30 d'abril moriren grans persones", però clar, ací el principal partit de la dreta es convertí en refugi d'elements del Règim baix la nova pàtina de "demòcrates" (molts baix previ pas per l'UCD) com ho mostra la negativa del PP de condemnar el franquisme.




Si la declaració inicial de l'alcalde, en mig d'un acte del PPCV que contava amb la presència de la seua plana major, Fabra i Rus inclosos, és un digne exemple per posar a un llibre titulat "Què no dir en un míting polític", el que ja no té pèrdua és la seua resposta a les peticions d'aclariment fetes des de l'oposició


"Efectivamente, el 20N han muerto grandes personas de la historia que han tenido un papel relevante en la trayectoria y desarrollo de España. Que cada uno califique lo que quiera. Todos los que nos sentimos españoles y no queremos ser separatistas de la gran nación que es España, queremos que ese día se produzca un cambio." "No vamos a entrar a contestar chorradas de grupos que no son plurales, que buscan disgregar y separar comunidades autónomas de España y que solo respetan a los que piensan igual que ellos, considerando al resto como enemigos."


Franco estaria ben orgullós d'aquesta contestació: del "Nuestra triunfante cruzada nacional tuvo como sagrada misión evitar la disgregación de nuestra nación, España, y su apropiación por parte de los comunistas soviéticos" al reproduït amunt només hi ha un diferència, eixa pàtina "demócrata de toda la vida", però l'esperit del guerracivilisme perviu. Discurs de vencedors sobre vençuts, de derrotar a l'enemic, una part de la societat que guanya i l'altra resta sotmesa. Difícil encaix per a la democràcia i els seus valors.


"Bons espanyols que volen el canvi el 20N, segons deduïm de certes declaracions"


Ara viatgem cap al Cap i Casal. Aquest 9 d'octubre, Diada Nacional Valenciana, continuà l'anormalitat democràtica que des de 1979 va produint-se tots els matins a la processó cívica. Enguany els violents han "assumit" la legítima presència dels nacionalistes valencians a l'acte principal del Dia dels Valencians, no s'ha produït el massiu intent d'agressió que patiren l'any passat, però això no els ha estalviat els insults per part d'un conegut capitost d'extrema dreta i la seua cohort de 20 caps rapats. Però això no fou cap sorpresa, com sí ho fou el càntic del "Cara el Sol" falangista al final del Carrer La Pau. Mai abans havien manifestat tant visiblement el seu feixisme a la processó cívica, la seua tècnica per "simular caire democràtic" els aconsella el contrari. Però finalment els pogué l'esperit franquista i deixaren que llurs goles entonaren la lletra de José Antonio i de Foxá, acompanyats per "companys de lluita" vinguts de Navarra i d'Aragó. Ho feren com una provocació, una provocació cap als membres del Bloc i de Compromís, cap a la democràcia, però també com mostra de força, de la seua impunitat, de la seua permesa "legitimitat" per fer això.




Així és el nostre país, amb els actes oficials del seu dia més important segrestat pels seus majors enemics. Amb la senyera de la seua capital, un símbol nacional més, d'origen anticastellà, segrestada pels fills del Cid. 

Però deixem la terreta per anar a l'altra banda del món, concretament a Nova York, i intentar acabar aquesta exposició més o menys caòtica d'esdeveniments interrelacionats. A la Casa de Galícia de la ciutat nord-americana es commemorava el 12 d'octubre (aka "Dia de la Raza"), i a l'hora de l'exhibició de les banderes dels estats implicats en  eixa cosa anomenada "hispanitat", va lluir l'àguila de l'escut franquista al bell mig de l'ensenya espanyola. Tot i que podem creure que es tracta de l'error d'un nord-americà amb poques llums al cap, que l'aguilutxo presidira l'acte en tot moment sense que la gran quantitat de ciutadans espanyols presents diguera ni "mu" i que cap altra persona posara en dubte en eixe moment la presència del símbol d'una dictadura totalitària (que no autoritària) diu molt tant de l'acceptació per part dels espanyols del llegat de Franco i la seua legitimitat implícita com de la desconeixença de la resta del món del que suposà el seu colp d'estat i dictadura. 





Busqueu culpables? No caldrà anar molt lluny, els tenim i hem tingut a  Moncloa, entre els redactors de la Constitució, als Ajuntaments i governs autonòmics. L'Estat Espanyol, a diferència dels altres estats amb un passat feixista, com Itàlia o Alemanya, no ha sabut (volgut) tallar amb ell, perquè la seua conversió a la "democràcia" fou tutelada directament pel Règim, garantint la seua supervivència i reconversió dels seus elements a "democrátas de toda la vida". De fet, sols fa falta mirar a la primera pàgina de la Constitució. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada