dimecres, 2 de novembre de 2011

A la canadenca o a l'espanyola?

Diuen les velles cròniques periodístiques, que quan els quebequesos plantejaren la independència de la seua nació franco-americana allà pel no tant llunyà 30 d'octubre de l'Any del Senyor de 1995, la reacció dels canadencs partidaris al manteniment de la unió estatal fou enfilar-se pels carrers de Mont-real amb un lema: “Quebequesos, vos estimem”. Hi ha qui creu que aquestes paraules canviaren el destí del Quebec i Canadà, doncs el resultat del referèndum fou de 49'4% a favor i 50'6% en contra de la secessió.

En realitat, és la seua manera d'estimar-nos

Una panoràmica certament idíl·lica si la comparem amb la de l’Estat Espanyol. Imaginem-nos que en un futur molt proper Catalunya i/o Euskal Herria (i esperem que no molt llunyanament el País Valencià) plantegen un referèndum d’autodeterminació, seguint les mateixes directrius que exigeix la Unió Europea, això és, que més de la meitat de l’electorat censat votés i que el Sí obtinguera més d’un 55% dels vots vàlids per independitzar-se.

Tot i la (més que possible) meritòria iniciativa dels eterns i escassos federalistes, els carrers de Barcelona i/o Donostia es veurien travessats per una maror humana on s'ajuntarien els tòpics de la fauna hispánica amb la mobilització nacional-patriòtica provinent de tota la "pell de bou" promoguda pels dos grans partits (PPSOE), una desfilada que deixaria a l'altura del betum els disturbis i destrosses de la celebració de la victòria de la Roja a la ciutat comtal. Pot ser al lector li parega molt agosarat amb aquesta predicció, però tinc “lleugeres” sospites que no em donen la necessitat d’una bola de cristall per veure un futur massa probable.

Ell segur que serà present

Però si hom encara necessita d’una bola de cristall (Palantír per al lobby tolkinista) sempre té a mà les xarxes socials. Jo vos mostraré, a partir del meu estimat twitter, perquè no crec que hi haja una reacció espanyola a la canadenca. Per aquesta tasca, el meu Palantír particular té un nom: @Apuntem. Al seu compte de twitter recullen tot el material anticatalanista que pot arreplegar a la xarxa social esmentada. 

Aragorn Servidor fent ús d'un Palantír de twitter

El primer que apreciarem serà el baix nivell general dels comentaris, en tots els aspectes (lèxics, gramaticals, culturals), però sobretot un odi que en la majoria de casos es converteix en racisme. Missatges com els que a continuació exposaré en la majoria de països democràtics provocarien una reacció popular de repulsa, quan no són castigats directament per via penal, però al pueblo español no ocorre res d'això i, fins i tot, són aplaudits per un massa gens menyspreable, doncs la identitat espanyola imperant s'ha construït al llarg dels segles sobre l'odi i opressió a la resta (el Imperio nunca muere). Perquè ells viuen a un estat on dir això està legitimat social i políticament, allò que Peralta anomenava "normalitat democràtica" però que ben bé és el contrari, una "anormalitat antidemocràtica". Difícil ferment per a un "Catalanes/Vascos/X, os queremos". 

"Democrátas de la normalidad española" - Peralta dixit

Però no ens enganyem, més enllà de la macabra situació que açò suposa a un estat membre de la Unió Europea, les seues animalades a la llarga sols serveixen per tenir-nos entretinguts, veient sols una part del vertader problema, perquè aquestos individus no són més que una peça d'un gran mecanisme anomenat Estat Espanyol. Qui ha de preocupar-nos són els de dalt, els de les bones paraules i somriures als rostres, aquells dels mítings del roig i el blau, de la gavina i de la rosa, els dirigents del sistema bipartidista espanyol. Ells mai diran públicament coses com les que hem llegit més amunt, tot i que això no vol dir que no ho pensen (tot i gràcies a Peces Barbas per demostrar-nos-ho recentment). 

Perquè els dirigents centralistes saben al que juguen, quan veuen un valencià, un mallorquí o un català sols veuen una font d'ingressos interminable, convertits en això per una condició històrica de submissió heretada. Tots tres pobles duem sent víctimes d'una espoliació fiscal que ja va pels 300 anys i la qüestió, vista des de la perspectiva de l'Estat Espanyol, és que continue sent així. Per tant, si han d'esborrar la història de l'espoliat, ho fan; si han d'esborrar la seua cultura i llengua, ho fan; si han de dividir-los, ho fan; si han d'enfrontar-los, ho fan; si han de crear un odi vers l'espoliat, ho fan. Mentre es puga continuar xuclant de la mamella, el fi justificarà els mitjans.

Tres segles després, diferents colors, mateixos problemes

------------------

PD: A l'anterior entrada d'aquest bloc parlàrem de la pervivència del franquisme dins de la societat estatal. Recomane la seua lectura si encara teniu el miratge de "normalitat democràtica".

3 comentaris: