dimarts, 10 de gener de 2012

"El Mole": el valencià i els "castejanos" monolingües

L’1 de febrer de l’any 1837 el periodista i polític valencià Josep Maria Bonilla, amb la col·laboració de Pasqual Pérez i de Josep Bernat i Baldoví, edità per primera vegada “El Mole”, que es convertí en el primer periòdic valencià escrit en la llengua del País. Tot i que abans sí havien existit publicacions en valencià, aquestes normalment no passaven d’ésser pasquins o fulls volants de poques pàgines, d’ací el nostre reconeixement a Bonilla, per haver aconseguit mantenir una publicació regular en la llengua dels valencians, sempre i quan li ho va permetre l’autoritat. Originalment tenia setze pàgines en octau, costava cada número deu diners i eixia entre huit o nou vegades al mes, i la distribució interna era per seccions: “Ilustrasió Popular”, part històrica sobre la descripció de la ciutat de València, articles d’història o altres sobre la llengua valenciana; “El Mole”, secció política; “Colorins”, versos solts i comentaris de poca extensió; i “Coses de fora”, notícies dels pobles del voltant.




La línia ideològica partia de les idees liberals pròpies de Bonilla, de difícil encaix per la seua complexitat, però sobretot per la seua inconstància i pels constants girs i trames polítiques en les que participà, havent, per exemple una etapa republicana d’“El Mole” després de la Revolució de 1868 o una “democràtica” a llarg de la regència d’Espartero. Però per veure la seua línia política original, retrocedim al seu primer número, a l’advertència inicial que figura a la seua primera pàgina, on ja deixa ben clar quina és la seua postura ideològica: “Constitusió, independènsia de pensar, sinse partit algú ni viu ni mort; Isabel Segona i ordre”.

Tampoc s'estalvià crítiques per fer ús del valencià, fins i tot aquestes ja circulaven per la ciutat de València abans de la mateixa publicació del primer exemplar, on aquestes són contestades pel mateix Bonilla, firmant baix el pseudònim de Nap-y-Col”:

Tot lo mon estará ya parlant del Móle: uns bé, atres mal, y molts ni bé ni mal. En tot susuix lo mateix. Asó es el mon. Mes ¿per qué estrañaran vore un periodic en valensiá? ¿Per que no nos entendrem? De cualsevol manera España es una torre de Babel. En Fransa, tots parlen franses: en Inglaterra, tots en ingles: ahí en Rusia, tots en ruso; y aixi en los demes puestos. En España, pegues capa Cataluña, parlen de un modo que alló es un llaberinto : tires capa Viscaya, feslos un nuc al rabo, ni guipes paraula : tamorres capa Galisia, bona nit: te emboques en Sevilla, y te parlen en caló; y si demanes menchar y no sabs parlar en señes, ó te busques intreprete, ya pots penchar les barres al escudeller: toques mes avant, y tot sels en pasa en tirar plantes y fer chepétes, y menechar el cap com un santibarati, y les borles y gargallets dels sombrero del trompellot y de la chupa de cuant els acurtaren, y si no tens atre quefer, entén á un home que parla á miches. Per aixó dic y diré que España es una torre de Babel.

Entènganos, pues, el que nos entenga, y el que no, que vacha y llixca una orde del ministeri y encara la entendrá manco.

Lo que han de fer els castejanos que no entenguen el Móle, es no tocarlo tansols en les seues mans, ni llechirlo en los seus ulls, sense que en busquen uns atres dun intreprete, perque si no, tot ho trabucarán y llansarán á pedre sense traure cap ni sentener. Nosaltres escribim pera els valensians y res mes. Ara ya ho saben : despues no vinguen en matafulleries y pardaloríes, y en ascos y en paraules, criticant lo que no entenguen, com fa mes de cuatre y mes de huit, de lo que nosatros no tenim culpa. El que tinga la cabota dura, que se la casque hasta que lixca el suc com les taronches, y no diga si fueron cuitas o ó si fueron asáas.

Si está de Deu que no may nos ham de entendre y que habem de pasar esta vida entre llàgrimes, espasmes, trompicons, y al cap habem de quedar en camisola tant els blancos, com els negros y els rochos, y vierdes y moraos, y ham dacabar á males dináes, mes val que morim rient y bixcam ballant, com fan en Madrid, que canten y ballen y chuen y andares, y muérase la muerte, y rode la bola, y alsa quem chafes, mentres el mon sacaba a tamborinaes, y els facciosos roben y corren per aon volen, y tots seu endú el diable; que al últim y raeries, els lliberals ham da anar à captar, els servils à plegar per lamor de Deu, y els pansistes à demanar limosna.                                                                                                (Nap-y-Col)


Aquest fragment és un dels més mencionats de la publicació, doncs, a banda d’ésser una excel·lent mostra del valencià apitxat que es parlava al Cap i Casal a les primeres dècades del segle XIX, ens demostra l’existència d’una massa social valenciano-parlant majoritària a València capital amb una demanda d’informació en la seua llengua, capaç d’arribar als 3000 subscriptors i una tirada mitjana de 5000 exemplars, xifres altíssimes per a la València d’aleshores i més que suficients per fer sostenible “El Mole”. Com també ens mostra lhostilitat cap a la llengua dels valencians per part de "castejanosmonolingües assentats al nostre país i, dissortadament, dels primers casos de substitució lingüística i dauto-odi.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada