dijous, 5 de gener de 2012

Espanya i España


Espanya morí l'any 711 d.C amb la conquesta islàmica de la Península Ibèrica. Parle, és clar, de l'Spania geogràfica del Regne de Toledo, de l'estat creat als darrers espasmes de la Tardo-Antiguitat per l'aristocràcia guerrera visigòtica, a la qual es van sumar els terratinents hispano-romans gràcies a l'apropament religiós dels monarques de Toledo i que per aquells anys abastava tota la Península Ibèrica (l'anterior Hispania romana) i la Septimània. Qui vulga veure en aquesta unió d'interessos entre ambdues aristocràcies una mena d'unió nacional espanyola ha de saber que parlar de nacions a inicis d'allò que hom coneix com l'Edat Mitjana s'anomena anacronisme, com anacronisme històric seria explicar, posem per cas, la 1ª Guerra Mundial amb soldats armats d'espases de bronze, llances i arcs. Aquest avís per a navegant, que tot historiador amb un mínim d'ètica personal i de respecte cap al seu treball ha d'aplicar, ha brillat per la seua absència en la major part de la Història Recent de l'Estat Espanyol. Supose que a la ment del lector ràpidament s'associarà açò amb l'educació històrica a les escoles del Franquisme, on els xiquets aprenien crims historiogràfics com, per exemple, "los celtíberos eran la fusión de iberos y celtas" o l'imparcialíssim "La segunda República se proclamó en España en 1931. Los cinco años que duró se caracterizaron por continuos ataques a la religión y por abusos y atropellos de toda clase".

"La Conversió de Recared", quadre del valencià Antonio Múñoz Degraín, 1888.

Bé, tornant a l'inici d'aquestes línies, dic que aquell regne ubicat a l'Espanya geogràfica morí aquell estiu de 711 quan, després de la derrota de l'exèrcit de l'usurpador Roderic front les tropes islàmiques de Tàriq ibn Ziyad, les diferents ciutats i territoris de la monarquia visigòtica van rendint-se davant els emissaris del Califa de Damasc. Aquell regne de legitimació guerrera i cristiana desapareix com estat, les terres espanyoles (de nou geogràficament) passen a estar baix la jurisdicció d’un valí depenent del poder musulmà i és la legislació islàmica la que s’imposa sobre tot el territori conquerit, sobretot arran de la renúncia del legítim rei visigot d’Akhila II i els seus successors a la corona reial en benefici del Califa omeia Al Walid ibn Abd al Màlik. Mentrestant, a la part septentrional de la Tarraconense i a la Septimània, allò que actualment són el nord de Catalunya i el Llenguadoc occità, l’aristocràcia visigoda que encara resistia les escomeses dels conqueridors àrabs, rebutjà aquesta renúncia i proclamaren monarca a Ardó el 714, i des de la ciutat de Narbona dirigí les maniobres per reconquerir el regne visigot d’Espanya, estat espanyol per qüestions geogràfiques i no per qüestions identitàries inexistents, fins que el 720 el valí d’Al Àndalus As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní conquerí Narbona i en aquesta acció de guerra perdé la vida Ardó, finalitzant així la monarquia visigòtica. No obstant això, molts dels seguidors d’Ardó restaren al lloc o es refugiaren a la cort reial dels francs, i tindrien un paper determinant en la Batalla de Poitiers, 723, i en la conquesta de la Gòtia, el que després esdevindrà Catalunya Vella i part del Llenguadoc, on es crearà allò que als Annales Regni Francorum s'anomena «Marca Hispanica», i on molts d'aquestos nobles d'origen visigot seran nomenats comtes dels diferents territoris que englobava. 

Després de la fi d’aquell regne espanyol sorgiran als territoris del nord peninsular nous nuclis de poder oposats als conqueridors, a l’occident el regne d’Astúries, al sud dels Pirineus occidentals el regne de Pamplona, a més de la ja esmentada Gòtia/Marca Hispànica. Nuclis que com a astur-càntabres i bascons, havien sigut sempre hostils als anteriors visigots del Regne de Toledo. Més tard es sumarien territoris al principi perifèrics dels primers, com l’Aragó i Castella, a més dels Comtats Catalans fruit de l'emancipació del senyors de la Gòtia respecte als Capets de França. Aniran estenent els seus territoris en detriment de l’emirat, el califat i les taifes andalusines, arribant a l’inici del segle XVI, on ja sols restaven Castella, la Corona d’Aragó i Navarra, però d'aquell primer regne d'Espanya, el visigòtic que abastava tota la Península Ibèrica, ja no quedava res.

Jaume I entrant a la València conquerida, pintura mural al castell d'Alcanyís, Aragó.

Però als llibres d’Història de les nostres escoles, d’abans i d’ara, hi ha mancances significatives. La resistència d’Ardó als territoris que ara són catalans i occitans meridionals no apareixen en cap pàgina dels manuals d’història dels alumnes de Secundària. En canvi sí que apareix, i ben destacat, allò de la Batalla de Covadonga i Pelai, l’inici de la “Reconquista”. Reconquesta de què? De España (sic). Així, puc despendre fàcilment el motiu pel qual s’amaga la resistència d’Ardó o els comtes visigots de la Gòtia i s'omet la il·legitimitat de Roderic (aka Don Rodrigo), per “sentimento nacional”. També em ve al cap un altre fet, l’omissió dels orígens de Pelai, que segons la llegenda medieval era membre de la reialesa visigoda i líder de la resistència cristiana, versió que encara resta als manuals de l’assignatura d’Història, en oposició a allò que diu la investigació històrica. Tal vegada això del “sentimiento nacional español” puga ressentir-se si es dóna a conèixer que l’esmentat Pelai fou un mawla (client o servidor) de Munuza, el governador berber musulmà de Gigia, i que la revolta que liderà no fou per alliberar Espanya, sinó en oposició al pagament dels impostos islàmics de la jizya i l’harag que s’aplicaven als dhimmis, i que estava recolzat pels clans guerrers àsturs indígenes de les muntanyes cantàbriques, que sempre s’havien mostraven bel·ligerants amb els poders estatals del sud, en aquell moment el valiat d’Al Àndalus, com abans ho havia segut el regne visigòtic. Permeteu-me aquest anacronisme històric com a llicència però, des de l’òptica unitària i nacional de l’Estat Espanyol, molt millor que els seus ciutadans coneguen a Pelai com l’iniciador de la reconquesta de la “nación española” que com una mena de botifler col·laboracionista, que en un moment donat es tornà contra els seus amos.


Els fonaments ideològics clàssics, els més esmentats i arrelats en la consciencia col·lectiva estatal, d'això que s'anomena "nación española" són ben antics, estirant dels fils i anant temps enrere podem arribar fins a les "Cròniques Alfonsines" (circa 887-888) del regnat d'Alfons III d'Astúries. En resum, es tracta d’uns textos propagandístics i adulatoris al monarca regnant, on es refà tota la història asturiana anterior i es converteix al Pelai històric, aquell líder d’una revolta astur en un continuador de la monarquia visigòtica, que havia desaparegut en càstig pels seus pecats i que seria totalment redimida en temps del mateix Alfons III. Així naix allò que després s’anomenarà “Reconquista” i l'ambició del control complet de l'Espanya perduda, dins del corrent neogoticista que va calant en el discurs dels reis asturians. Més tard la monarquia castellana, hereva tant política com simbòlica dels antics Regnes d’Astúries i de Lleó, i gràcies al seu potencial demogràfic, econòmic i militar, es convertirà en l’estat més fort de quants hi havia al sud dels Pirineus. Seguint la tradició iniciada pels reis neogoticistes asturians, de pretesa preeminència política sobre la resta de territoris cristians, el rei Alfons VII de Castella s’intitulà com “Emperador de les Hispànies”, o el que és el mateix, “de les Espanyes”, fet que té els seus precedents amb els monarques Alfons III d’Astúries i Alfons VI de Lleó, i que anunciava les intencions expansionistes castellanes. Amb el pas del temps i dels segles, la intel·lectualitat de Castella va forçant la situació, passant d’ésser Castella una Espanya més a ser l’única EspanyaEspaña. Amb l’inici de l’Època Moderna veurà aquesta auto-consideració reforçada per la centralitat que tingué amb els Habsburg, la supèrbia castellana supremacionista de Quevedo n’és una mostra molt evident d'un sentiment de superioritat que cada volta més estès entre la població. Tots coneguem el que vingué després: la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica esdevingué l’enfrontament entre dues maneres de concebre l’estructura de la mateixa monarquia, un combat a mort entre l’absolutisme franco-castellà i el pactisme constitucional i polisinodial dels territoris de la Corona d’Aragó. La victòria del Borbó suposà la pèrdua de la pluralitat de la monarquia i la uniformització dins de Castella, com bé ens ho diu Felip V als “Decreto de Nueva Planta”:

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada.

Aquella Castella expandida, Castella que es creu Espanya i es fa anomenar España, esdevindrà la base de la “España Constitucional” del segle XIX, avantpassada de l’actual, després de la llarga llista de monarquies, dictablanes, repúbliques i dictadures. Tal vegada al lector anònim li semble una miqueta desgavellat o un poc fantasiós aquest recull d’història i política i l’abast temporal massa llarg en el temps de les idees exposades, però vull que recorde el que dèiem de les “Cròniques Alfonsines” del segle IX, allò del càstig diví als visigots pels seus pecats i excessos i de la futura redempció. Aquest escrit acabarà amb un fragment extret d’un llibre escolar de l’època franquista, la “Enciclopedia Intuitiva, Sintética y Práctica. Segundo Grado (II)” de l’Editorial Álvarez , editada l’any 1966, concretament de la seua pàgina 344, una “enseñanza moral” que molts ciutadans espanyols, aleshores estudiants, aprengueren com a veritat històrica i, espere, ara faça obrir ments a alguns i reafirme els compromisos d’uns altres, en mostrar-li que, tot i el pas dels segles, España no és Espanya, tot i els esforços per fer-nos-ho creure.

ENSEÑANZA MORAL.- La España visigoda se encontrada debilitada por los lujos, despilfarros y immoralidades de sus habitantes. La invasión y dominación árabe fue como un castigo que Dios le imposo por sus pecados.


1 comentari: