dimecres, 11 de juliol de 2012

Equo Vadis, Compromís?

Reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat Espanyol? No.

Defensa de l’autodeterminació de les nacions i dels pobles de l’Estat Espanyol? No.

Lluitar per un Sàhara Lliure, és a dir, per la seua autodeterminació? Sí.

Així ho decidí el partit espanyol Equo al seu recent I Congrés, on s’ha escrit el, de moment, penúltim capítol de la fantàstica i gens avorrida novel·la de no-ficció “Compromís-Equo” (la versió cinematogràfica, un thriller polític protagonitzat pel suecà Joan Baldoví, s’anomena Compromís-Q). Si el tema no fos més seriós del que sembla segurament ara continuaria escrivint una entrada de poques línies i amb fons poc treballat, per complir el cupo mensual i mantenir amb un mínim de vida aquest bloc, però la qüestió seriosa ho és, i molt.


Troba qui té doble militància 

Encara recorde quan s’escriví la primera pàgina de l’esmentada novel·la, allà per finals d’estiu de l’any passat, quan els militants de Coalició Compromís ens assabentàrem que la nostra plataforma política anava a concórrer a les eleccions estatals de novembre amb el nou partit estatal de caire ecologista, Equo. Si u estava pendent de les maniobres que el Partit Verd Europeu (PVE) i IniciativaCatalunya-Verds (ICV) estaven fent entre el moviment ecologista estatal, per formar una candidatura amb la que aglutinar el vot dels diferents partits verds a les vinents eleccions europees, segurament ja sabia de l'existència d’aquest partit, primer baix la “tapadera” de la Fundación Equo, encapçalada per l’ex-director de Greenpeace España i eco-heroi ex-convicte del moment, Juan López de Uralde, alias Juantxo, fundació-tapadera que més endavant va promoure un manifest amb un títol d’eixos que desprenen bon rotllo i que si fos possible que les paraules feren olor seria a roses, flors silvestres i a ecologista de Greenpeace acabat de dutxar, concretament “Por un nuevo proyecto político compartido y comprometido con la ciudadanía y nuestro Planeta”, que de tan llarg que era acabà per necessitar una abreviatura: “Manifiesto4-J”, perquè fou firmat el 4 de juny de 2011 a Madrid, centre, cor i capital del Imperio donde nunca se pone el Sol  de l’Estat Espanyol. Manifest que si firmaves, com vam conèixer poc després, significava que anaves a formar part del nou partit ecologista estatal Equo.

Entre els partits firmants del manifest hi havia alguns valencians, com Ciudadanos por Altea-CIPAL, Ecolo-Verdes de Paterna o els Verdes de Villena, però hi havia dos que cridaven prou l’atenció: Iniciativa del Poble Valencià (IPV) i Els Verds-Esquerra Ecologista (EV-EE), ambdós membres fundadors de Coalició Compromís, i amb 3 dels nostres 6 diputats a les Corts Valencianes. El que escriu aquestes línies, que al principi era ben pensat, pensava que EV-EE i IPV, sobretot aquest últim partit, havien firmat el manifest com una mostra de suport al projecte naixent i que al País Valencià no anava a formar-se Equo, imitant el que havia passat a Catalunya, on l’existència d’ICV, membre de ple dret del PVE, impedia al nou partit espanyol la seua formació al territori de la Catalunya autonòmica. Així m’ho feia pensar el reconeixement que el PVE, en la persona de la seua presidenta Monica Frassoni, va fer de Coalició Compromís com a representant seu al País Valencià, en una visita que feu la política italiana a València ciutat (amb l’indefugible visita i conferència a l’Octubre-CCC).

Però, pobra ànima meua, anava ben errat. Equo sí començà a formar-se al País Valencià, i com a bon partit estatal/espanyol que és, ho fa seguint l’anacrònica, obsoleta i anti-valenciana organització provincial. Adéu a això de jugar amb la carta del reconeixement del PVE a Coalició Compromís com representat seu al País Valencià. Però la meua sorpresa fou més gran quan veig que entre els assistents i participants de les seues assemblees i, el més cridaner encara, entre els seus dirigents, hi ha destacats militants d’IPV i EV-EE, que no esmentaré per ser de tots coneguts. En aquell moment és quan ja comence a preocupar-me de veres.

Si bé és cert que jo al principi vaig tenir les meues reticències en la re-edició del pacte de Compromís, ara amb els ex-EUPV d’Iniciativa del Poble Valencià i amb Els Verds - Esquerra Ecologista, reticències no tant amb el qui es feia el pacte sinó amb la forma d’aquest, el compartir dies de campanya, converses i experiències amb militants dels altres partits va anar obrint-me els ulls i fer-me veure que treballant tots junts podíem aconseguir grans coses que eren impensables per separat, sensació que es confirmà després amb els resultats de les autonòmiques. Tampoc vull caure en l’electoralisme barat, crec fermament que la nostra coalició pot aconseguir coses més enllà de diputats i diputades a les Corts Valencianes, que de veritat podem començar a canviar per a bé la nostra societat, a construir el País Valencià ecològic, social i sobirà del futur. Però per a dur-ho endavant és necessari que ens creiem el projecte i l’esperit de Coalició Compromís, però amb tot açò de l’afer Equo m’he sentit decebut perquè he vist que part de la nostra coalició no creia en ell, no creia en les possibilitats de Compromís i sentia la necessitat de buscar més enllà de nosaltres.

A més, allò que prometíem i del que fèiem gala i vaixell insígnia a les eleccions passades, allò de la transparència, s’ha quedat internament en paper mullat i que necessitarà un llarg i costós treball de reciclatge per recuperar la confiança, perquè tot el procés ha estat caracteritzat per l’obscurantisme i la desinformació a la militància. Molta gent es sorprenia i s’ho mirava amb estupefacció al conèixer que IPV i EV-EE estaven implicats en la creació de la secció valenciana d’un nou partit d’abast espanyol, fins i tot molts militants d’IPV desconeixien que gràcies a la firma del seu partit al ja citat “Manifesto 4-J” ara tenen doble militància en IPV i Equo, que el seu partits és des d’aleshores part d’Equo. A més, què millor manera de començar a exercir la democràcia directa que preguntar a la militància si aprovava o no el pacte amb Equo?

Tots coneixem la continuació: es dóna a conèixer el nom de la coalició per a les estatals: Compromís-Equo, abreujada com Compromís-Q, els candidats d’Equo a les llistes electorals eren alhora d’IPV o d’EE-EV; finalment sols Baldoví, del BLOC, ix elegit diputat però bé que a la seua entrada a Madrid els d’Equo li fan la processó ciclista per marcar territori al crit de: “¡este diputado tambié es nuestro, eh!”; a la premsa es confon Coalició Compromís amb una “denominación regional de los ecologistas/verdes de Equo” o directament ni se’ns menciona, negligint així la importància històrica de l’accés del primer diputat valencianista i d'esquerres escollit pels valencians des de 1936. Mentrestant, gran part dels militants valencians d’Equo a seques, que no comptaven amb carnet de cap altre partit, inicien la guerra interna davant del que consideren una usurpació del seu projecte polític al País Valencià per part de Compromís i teledirigida per IPV i EV-EE. Aquest sector crític presentava un perfil molt allunyat a allò que representa Compromís, amb la reproducció de constants tics d’un gran anti-valencianisme i lassumpció dels més socorreguts tòpics sobre el món del nacionalisme-no-espanyol que abunden dins de l’espanyolisme, arribant fins i tot a demanar l'auto-dissolució total d’IPV i EV-EE dins d’Equo, constituït com a partit unitari a nivell espanyol, i el trencament del pacte de Coalició Compromís. Aquest enfrontament entre el sector d’IPV/EV-EE d’Equo i el sector pro-Equo-únic es saldà amb el desgast d’aquests últims, fent que molts abandonaren el partit i deixaren el camp obert al domini intern absolut per part d’IPV-EV-EE. Però també suposà l’eixida d’Equo de partits ecologistes valencians de caire local, com per exemple els “Verdes de Villena”, que compta amb l’alcaldia de la seua ciutat, una fugida de que no ha parat des d’aleshores i s’ha sumat a la dels militants amb carnet únic, fent que Equo al País Valencià pràcticament es reduïsca a Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds - Esquerra Ecologista i escassos casos d’agrupacions locals que ja estaven abans a l’òrbita d’IPV i de Compromís.


I tot això a Gandia, imagineu la casa de folls que és a nivell de País Valencià

Per tant, un dels objectius principals que s’havien marcat IPV i EV-EE a l’inici de l’Operació Equo, el fer-se amb el control dels partits ecologistes amb presència allà on l
abast de la Coalició Compromís no arribava, esdevé impossible. Però la pantomima continua i tot i ser conscients d’açò, la propaganda oficial manté encara que s’ha d’aprofundir per aquesta via, qui sap si per amagar les vergonyes pròpies. No debades, s’inicia el procés per fusionar IPV, EV-EE i Equo-País Valencià, que no deixa de ser l’escenificació d’una mentida, perquè com ja s’ha dit, la secció d’Equo valenciana és IPV i EV-EE i para de comptar. S’anuncia que el partit resultant (que si al final tira endavant segurament durà al seu nom la paraula “Iniciativa”) formarà part d’Equo estatal però que tindrà estatuts propis i participarà dins d’Equo amb sobirania respecte de la seu de Madrid. Al mateix temps, tenim l’ocasió de veure a una diputada de Compromís anant per Astúries i Andalusia pregonant les mil meravelles d’Equo, amb el perill evident de donar una imatge equivocada de satel·lització de Compromís per part d'Equo, aprofundint en la confusió existent des de les eleccions del 20 de novembre de 2011. El saldo negatiu de tot allò: més confusió a les files de Compromís per esbrinar el paper d’Equo dins i fora de la nostra coalició, un ridícul 0’5% dels equologistes a les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, i un regust amarg a la gola sabent que també es presentaven partits molt més semblants, per no dir bessons de Coalició Compromís, com és el cas de la candidatura d’esquerres, ecologista i nacionalista formada pel Bloque Nacionalista Asturianu, Unidá Nacionalista Asturiana i Los Verdes de Asturias, i que ara es fa anomenar Compromisu per Asturies”, on coincideixen les tres potes fundacionals de la nostra coalició a diferencia d’Equo-Asturias, on sols existeix la branca ecològica.

A partir d’aleshores és quan arrancà la carrera cap al primer congrés d’Equo, que es celebrà el 7 i 8 de juliol. IPV i EV-EE, ja sense problemes interns i amb el control absolut d’Equo País Valencià, es coordinen amb Iniciativa-Verds de Mallorca, que també havia iniciat un moviment paral·lel de fagocitació/fusió/control d’Equo a les Illes Balears i Pitiüses, per intentar imposar a Equo una via ecologista d’esquerres, es a dir, ecosocialista, i també que aquest es presentés com un partit respectuós amb la plurinacionalitat estatal i defensara el dret a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions que encara formen part de l’Estat Espanyol. Però també duien al congrés de Madrid un punt quasi tan important com els anteriors, reconèixer les sobiranies dels partits membres del País Valencià i de Mallorca i el seu dret a tenir un nom, una imatge i uns estatuts propis diferents als de l’organització estatal.

Finalment s’han complit a mitges els meus pronòstics: Equo decideix no defensar ni la plurinacionalitat ni el dret a l’autodeterminació, dret que per cert està recollit a la Carta dels Drets Humans que tant diu defensar el partit equologista, però com ja va sent tònica general dins de l’esquerra espanyola, sí ho fa en el cas del Sàhara Occidental. Si això no és un cas de miopia política causada per nacionalitis espanyoloide aguda que Fuster Déu baixe i ho veja. També estava dins dels meus pronòstics que Equo decidira no situar-se al seu congrés constituent dins de l’esquerra i, per tant, decideix girar l’esquena a l’ecosocialisme, l’altra gran aposta fracassada de les Iniciatives, decisió previsible pels comentaris de gran part dels seus militants i simpatitzants a les xarxes socials. Ara bé, on sí que he errat és en l’enorme patà al cul que Equo li ha pegat a IPV, EV-EE i IV-Mallorca, en negar-los la sobirania, els estatuts i la marca pròpia, obligant-los a posar la paraula “Equo en sus denominaciones regionales”, el que demostra que els favors fets per alguns dels nostres polítics d’avantguarda, convertits quasi en caps de cartell de la campanya d’Equo per a les passades eleccions asturianes i andaluses, han caigut en un poal foradat perquè no han servit per res. I ara, a més, amb la delimitació ideològica espanyola d’Equo, s’han obert de nou les portes per a la tornada d'aquells militants "valencians" (sic) que es destacaren pel seu antivalencianisme, el que de segur tensarà encara més les relacions entre Compromís i Equo.




Al final a Valencianisme.com no anaven gens errats.

Ofrenar les nostres glòries a Equo” ha tingut el mateix resultat que “Ofrenar noves glòries a Espanya”: negació de la identitat, de la pluralitat, de la sobirania, de l’existència, en aquest cas a Iniciativa del Poble Valencià i per Els Verds – Esquerra Ecologista, i per extensió, a Coalició Compromís. Compartisc plenament les demandes de trencament immediat amb Equo que he pogut escoltar i llegir aquests últims dies part de militants d'IPV i d'EV-EE com també entenc ben bé la irritació i l’enuig dels meus companys ecosocialistes i ecologistes de coalició per les decisions d'Equo, perquè és el que tots els valencians duem patint des de fa segles, però també em costa molt de creure que s’haja arribat fins a aquestos moments quan ja fa mesos que es veia ben clar que l’aventureta encetada amb Equo no anava a acabar gens bé i que estava tenint les seues repercussions en la vida interna de Compromís.

En un sistema polític com l’actual tot partit polític necessita de vots per aconseguir representació a les institucions, però cap partit pot funcionar correctament sense una militància il·lusionada o amb aquesta enfrontada a les decisions de la direcció. He vist com Compromís s’allunyava de mi amb l’afer Equo; “Equo Vadis, Compromís?”, comentava amb sorna entre militants i simpatitzants que expressaven la mateixa preocupació, fins i tot alguns han decidit fer baixa de la seua militància al partit i a la coalició o passar-se d’IPV al BLOC. Ara que, per sort, sembla que el llibre de penúries de "Compromís-Equo" comença a escriure les seues pàgines finals i apunt d'entrar en l'epíleg, en clarificar-se els termes de la -Q, en veure’s que de Ponent no es pot esperar res de profit, sols falta que els que han de donar el pas i trencar definitivament amb Equo ho facen.

Endavant, força i Compromís!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada