Ombra i Claror

La Flaca i el Pacte Federal de Tortosa

2012-01-27T21:28:00.005+01:00

Arran d'un treball universitari sobre "El Mole", he agafat el costum de fullejar de tan en tant tot allò que cau a les meues mans sobre la premsa satírica del segle XIX, i si hi ha la possibilitat, originals de l'època o edicions facsímils. A banda de l'interès històric obvi, resulta molt il·lustratiu veure que aquelles persones de fa més de 120 anys no eren gens diferents de nosaltres ni els seus objectius ni els seus somnis són ara desfasats: la justícia social continua sense arribar a tota la població, la "democràcia" baix la que vivim encara té grans dèficits qualitatius i l'Estat Espanyol continua sent igual de centralista.

A principis del segon terç del segle XIX, un dels símptomes del descontentament popular era el creixement de l'opció republicana federalista, sobretot després de la caiguda d'Isabel II el 1868. El paper principal de l'oposició a la instauració d'una nova monarquia en la figura d'Amadeu de Savoia fou jugat pel Partit Republicà Democràtic Federal, que compta amb el lideratge de Pi i Margall i d'Estanislau Figueras i que tingué la seua principal força a Catalunya, però també fou molt important el seu recolzament al País Valencià, Mallorca i algunes zones d'Aragó i d'Andalusia. El 18 de maig de 1869 es produí una reunió a la vila de Tortosa dels principals dirigents federalistes dels països de l'antiga Corona d'Aragó, d'on eixí el que ara coneguem com "Pacte Federal de Tortosa", manifest amb una forta càrrega historicista, que serví de base per a posterior pactes federals a Castella, Galícia, Andalusia i Euskal Herria, i que representa un avanç del pactisme formulat pels federals. Ací teniu els seus fragments més interessants transcrits a la nostra llengua des del castellà original:

Els representants dels comitès republicans democràtics federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, als seus correligionaris.

[...] El partit republicà espanyol és cridat a una gran missió, i deu de complir-la. Per a ell ha acabat el període de la propaganda i ha arribat ja el de la realització pràctica de les seues doctrines. És un fet de convenciment universal a Espanya que per a constituir definitiva i sòlidament el país, per a donar l’expansió necessària a tots els interessos trobats, no hi ha més solució que la República, un mitjà més eficaç que els nostres principis regeneradors. Per a continuar l’obra de la Revolució i solidar-la, [...] ens havem reunit, associat i concertat els representats del poble republicà d’Aragó, Catalunya, València i Balears, animats de la resolució firmíssima, irrompible d’oposar un cercat poderós a la marxa de la reacció, vinga d’on vinga i siga qui siga aquell que l’alente en els seus funestos propòsits i la guie al seu desastrós camí.

[...] Aragó, Catalunya i València, unides per la seua situació topogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants sinó iguals en caràcter i costums, èmules dignes de la seua passió per la llibertat, estan cridades per la seua natura, a marxar unides, a viure aliades i a complir juntes els més alts destins provincials de la nostra raça. Ens unim per resistir a la tirania i a fur d’aragonesos, catalans i valencians, evocant en el nostre favor honrosos antecedents històrics, tenim dret a esperar que mereixerà la importància deguda la nostra resolució firmíssima.

[...]Som republicans, creguem que la República democràtica sols és possible a Espanya, davall una forma federal; però com cap persona ignora, la federació no és la separació. [...] D’acord tots, doncs, a aquestes consideracions generals, els representats dels comitès republicans reunits a Tortosa es constitueixen en Assemblea confederada i representen a l’aprovació de les seus representats i a la consideració dels republicans de tota Espanya les següents bases:

1r: Els ciutadans ací reunits convenen que les tres antigues províncies d’Aragó, Catalunya i València, incloses les Illes Balears, estan aliades i unides per a tot allò que es refereixi a la conducta del partit republicà, i a la causa de la revolució sense que de cap forma s’entenga que per açò pretenguen separar-se de la resta d’Espanya.

2n: Així mateix manifesten que la forma de Govern que creuen convenient per a Espanya és la República democràtica Federa,amb totes les seues legítimes i naturals conseqüències.

Al poc de la firma del "Pacte de Tortosa" es produí l'aixecament federal de 1869, que pretenia fer caure el govern pro-monàrquic i accelerar l'establiment de la República Federal, desig que hauria d'esperar a la renúncia al tron d'Amadeu de Savoia, l'11 de febrer de 1873. La Primera República fou proclamada una vegada morta la via de la monarquia democràtica, però amb trampa, doncs molts diputats alfonsistes, partidaris de la restitució de la monarquia parlamentaria en la figura del fill d'Isabel II, el futur XII, donaren suport a la proclama, creient que ajudaven a que la situació es deteriorés més. I això que encara no havia arribat a les Corts Constituents el debat sobre l'organització de l'Estat, que ja havia causat anys enrere la divisió dels republicans entre federalistes i unitaris, guanyant finalment la postura dels primers.

Però això no apaivagà, ni molt menys, la tensió política, que dugué a la dimissió del President de la República, Estanislau Figueras, després d'un Consell de Ministres on acabà per dir als presents, en català: "Senyors, ja no aguanto més, vaig a ser-los francs, estic fins als collons de tots vosaltres". Tant fins als collons que fugí de Madrid, deixant dissimuladament la nota de la seua dimissió al despatx de la Presidència i agafant un tren amb destinació a París. El succeí al capdavant de l'Estat el també català Pi i Margall, que tingué que fer front a l'extensió de la Tercera Guerra Carlina i a l'oposició dels federalistes intransigents, que donaren lloc a l'esclat del cantonalisme, però eixe assumpte el deixarem per a una futura entrada. Fou en el moment de la seua presidència quan es presentà el projecte de Constitució Federal de la República, que mai arriba a ser efectiu.

Després d'aquesta extensa introducció, ens centrarem en el motiu d'aquesta entrada del bloc. Fullejant un exemplar de "La Flaca", una revista anticarlina i federalista en llengua castellana que fou publicada a la ciutat de Barcelona entre 1869 i 1876, concretament el del 2 de juliol de 1873 (tomo II, número 71), vaig trobar un dibuix que de seguida em cridà l'atenció: a la seua segona pàgina apareix una il·lustració a color firmada per Tomàs Padró i Pedret, sota el pseudònim AºWº, en la que hi ha, al meu entendre, una referència clara al "Pacte Federal de Tortosa".

Com podem fixar-mos, en cadascun dels cantons que enquadren la il·lustració apareixen quatre escuts: l'extrem esquerre superior apareix la senyera reial, en representació de Catalunya (recordem que, com a bona publicació republicana, s'ometen les corones reials als escuts), al cantó esquerre inferior l'escut de la Ciutat de València, a la cantonada dreta superior la Creu d'Alcoraz, símbol de l'antic Regne d'Aragó, i davall seu, a l'extrem dret inferior, un escut creat ex novo, per representar les Illes Balears, on veiem un castell sobre una illa enmig de la mar i un braç armat eixint d'aquest. Així mateix, homes amb els vestits tradicionals dels llauradors i pagesos d'aquestos països empenten el carro de la República, així com hi ha milicians catalans, caracteritzats amb la barretina, entre l'exèrcit triomfant que la segueix, i davall, el lema "Solamente marchando unidos, podremos pasearla triunfante". Per tant, no veig gens desgavellat afirmar que ens trobem davant l'única expressió gràfica que ens resta de l'esperit del "Pacte de Tortosa", dibuixada i publicada 4 anys després de la firma d'aquell manifest federal que pretenia unir de nou els vells països de la Corona d'Aragó.

No tocava

2012-01-25T20:30:00.011+01:00

Aquesta entrada al blog no tocava. No tocava perquè a un país normal Camps mai hauria sigut declarat "no culpable", les pistes i les gravacions provaven i demanaven a crits la sentència de culpabilitat tant de l'ex-president com de Costa.

Però no, açò és la València actual.

La corrupció ha arribat a amerar la societat valenciana fins a nivells que no som capaços d'albirar. El model econòmic del PP s'ha convertit en el model social valencià, on tots volem ser rics, on tots volem especular, on tots envegem al veí que aconsegueix estalviar-se 50 euros d'IVA gràcies a una factura en negre, on tots volem tenir el xalet a la serra i el piset a la platja, dur un Audi i vestir de marca. Eixe és l'èxit del PP, ha aconseguit canviar la societat valenciana perquè ha sabut donar-li el que volia, un Hollywood mediterrani, miratge que s'ha trencat per les evidències actuals però que encara resta a les ments de molts conciutadans nostres.

Per sort, l'ètica encara resta viva. El judici ha servit per demostrar que aquell que ens governava era una persona megalòmana, estrambòtica i pertorbant, que s'ajuntava amb mafiosos i persones de mala fe que s'enriquien amb els diners de tots els valencians gràcies a les seues amistats dins del Partit Popular. Camps s'haurà salvat del judici popular però el judici ètic l'ha perdut. Això serà el que ens compensarà saber que els culpables no pagaran, de moment, pels seus delictes.

I no oblideu que, com diuen al camp, la merda sempre reglota i al PP de Rites, Camps, Costes i Fabres hi ha tanta que explotarà, tard o prompte, però ho farà.

Troba a ~~Willy~~ Bigotes

"El Mole" (I): el valencià i els "castejanos" monolingües

2012-01-10T18:08:00.000+01:00

L’1 de febrer de l’any 1837 el periodista i polític valencià Josep Maria Bonilla, amb la col·laboració de Pasqual Pérez i de Josep Bernat i Baldoví, edità per primera vegada “El Mole”, que es convertí en el primer periòdic valencià escrit en la llengua del País. Tot i que abans sí havien existit publicacions en valencià, aquestes normalment no passaven d’ésser pasquins o fulls volants de poques pàgines, d’ací el nostre reconeixement a Bonilla, per haver aconseguit mantenir una publicació regular en la llengua dels valencians, sempre i quan li ho va permetre l’autoritat. Originalment tenia setze pàgines en octau, costava cada número deu diners i eixia entre huit o nou vegades al mes, i la distribució interna era per seccions: “Ilustrasió Popular”, part històrica sobre la descripció de la ciutat de València, articles d’història o altres sobre la llengua valenciana; “El Mole”, secció política; “Colorins”, versos solts i comentaris de poca extensió; i “Coses de fora”, notícies dels pobles del voltant.

La línia ideològica partia de les idees liberals pròpies de Bonilla, de difícil encaix per la seua complexitat, però sobretot per la seua inconstància i pels constants girs i trames polítiques en les que participà, havent, per exemple una etapa republicana d’“El Mole” després de la Revolució de 1868 o una “democràtica” a llarg de la regència d’Espartero. Però per veure la seua línia política original, retrocedim al seu primer número, a l’advertència inicial que figura a la seua primera pàgina, on ja deixa ben clar quina és la seua postura ideològica: “Constitusió, independènsia de pensar, sinse partit algú ni viu ni mort; Isabel Segona i ordre”.

Tampoc s'estalvià crítiques per fer ús del valencià, fins i tot aquestes ja circulaven per la ciutat de València abans de la mateixa publicació del primer exemplar, on aquestes són contestades pel mateix Bonilla, firmant baix el pseudònim de “Nap-y-Col”:

Tot lo mon estará ya parlant del Móle: uns bé, atres mal, y molts ni bé ni mal. En tot susuix lo mateix. Asó es el mon. Mes ¿per qué estrañaran vore un periodic en valensiá? ¿Per que no nos entendrem? De cualsevol manera España es una torre de Babel. En Fransa, tots parlen franses: en Inglaterra, tots en ingles: ahí en Rusia, tots en ruso; y aixi en los demes puestos. En España, pegues capa Cataluña, parlen de un modo que alló es un llaberinto : tires capa Viscaya, feslos un nuc al rabo, ni guipes paraula : tamorres capa Galisia, bona nit: te emboques en Sevilla, y te parlen en caló; y si demanes menchar y no sabs parlar en señes, ó te busques intreprete, ya pots penchar les barres al escudeller: toques mes avant, y tot sels en pasa en tirar plantes y fer chepétes, y menechar el cap com un santibarati, y les borles y gargallets dels sombrero del trompellot y de la chupa de cuant els acurtaren, y si no tens atre quefer, entén á un home que parla á miches. Per aixó dic y diré que España es una torre de Babel.

Entènganos, pues, el que nos entenga, y el que no, que vacha y llixca una orde del ministeri y encara la entendrá manco.

Lo que han de fer els castejanos que no entenguen el Móle, es no tocarlo tansols en les seues mans, ni llechirlo en los seus ulls, sense que en busquen uns atres dun intreprete, perque si no, tot ho trabucarán y llansarán á pedre sense traure cap ni sentener. Nosaltres escribim pera els valensians y res mes. Ara ya ho saben : despues no vinguen en matafulleries y pardaloríes, y en ascos y en paraules, criticant lo que no entenguen, com fa mes de cuatre y mes de huit, de lo que nosatros no tenim culpa. El que tinga la cabota dura, que se la casque hasta que lixca el suc com les taronches, y no diga si fueron cuitas o ó si fueron asáas.

Si está de Deu que no may nos ham de entendre y que habem de pasar esta vida entre llàgrimes, espasmes, trompicons, y al cap habem de quedar en camisola tant els blancos, com els negros y els rochos, y vierdes y moraos, y ham dacabar á males dináes, mes val que morim rient y bixcam ballant, com fan en Madrid, que canten y ballen y chuen y andares, y muérase la muerte, y rode la bola, y alsa quem chafes, mentres el mon sacaba a tamborinaes, y els facciosos roben y corren per aon volen, y tots seu endú el diable; que al últim y raeries, els lliberals ham da anar à captar, els servils à plegar per lamor de Deu, y els pansistes à demanar limosna. (Nap-y-Col)

Aquest fragment és un dels més mencionats de la publicació, doncs, a banda d’ésser una excel·lent mostra del valencià apitxat que es parlava al Cap i Casal a les primeres dècades del segle XIX, ens demostra l’existència d’una massa social valenciano-parlant majoritària a València capital amb una demanda d’informació en la seua llengua, capaç d’arribar als 3000 subscriptors i una tirada mitjana de 5000 exemplars, xifres altíssimes per a la València d’aleshores i més que suficients per fer sostenible “El Mole”. Com també ens mostra l’hostilitat cap a la llengua dels valencians per part de "castejanos" monolingües assentats al nostre país i, dissortadament, dels primers casos de substitució lingüística i d’auto-odi.

Amílcar Barca mort pels ibers de Bétera

2012-01-08T20:05:00.002+01:00

Fragment de "Amílcar Barca en Akra Leuke, Alacant", Sevilla

Repassar llibres d'història dels segles XVI i XVII sempre acabà per proporcionar curioses sorpreses. Fullejava l'exemplar facsímil de "Historia de los Victoriosissimos Antigvos Condes de Barcelona", flipant amb això de les aventures d'Hèrcules fundant ciutats catalanes, quan, avançant les pàgines em vaig trobar amb l'episodi de la mort del general cartaginès Amílcar Barca, que l'autor situa al País Valencià i en mans de la fictícia tribu ibèrica dels "Beterons", de la nostra Bétera. En aquesta localitat no existeix cap "Castro Alto" documentat més enllà del fragment exposat a la fi de l'entrada del bloc, tot i que sí que hi ha un important jaciment arqueològic ibèric, el poblat del Tos Pelat, a més de la teoria del Dr. Ledo Caballero (Universitat de València) "El topónimo ibérico Bétera y su valor hidrográfico".

L'actual historiografia té un consens majoritari respecte a la localització de la seua mort a la zona de l'Oretània, possiblement a Elche de la Sierra (Albacete), encara que es manté també la teoria d'Elx, l'antiga Ilici (Iliki) dels ibers contestans, per tant, localitzacions molt allunyades de l'Edetània, que abastava des del Xúquer fins a la zona d'Almenara. Més tard, una recerca més exhaustiva em permeté localitzar la possible font d'aquesta citació "històrica", "Las Grandezas y cosas notables de España", escrita pel sevillà Pedro de Medina el 1548 i reeditada el 1595. Ambdues obres són exemples de la producció historiogràfica posterior al Renaixement, on l'erudició personal i, perquè negar-ho, la inventiva laudatòria i exagerada, tenia un gran pes en la producció del llibre, amb la conseqüent manca de rigor, però tampoc podem exigir-li més, sense dades provinents de l'arqueologia, de la lingüística comparativa i demés disciplines auxiliars inexistents aleshores.

"Primera y segvnda parte de las Grandezas y cosas notables de España", de Pedro de Medina, versió corregida i ampliada de Diego Pérez de Mesa (1595).

... i els vingueren al damunt els Beterons amb gran fúria, donant tant bravament en aquells que quedaven, que no deixaran cap home amb vida. Morí Amílcar i perdé tot el seu camp sense que pogués salvar-se home, de quants amb ell venien. Aquesta batalla diuen els historiadors que fou a prop de Morvedre, al costat del lloc dels Beterons, on hui hi ha un lloc anomenat Bétera, de pocs veïns.

"Historia de los Victoriosissimos Antigvos Condes de Barcelona", de mossèn Francisco Diago (1603)

I fou una llàstima que no pogué arribar a ella: perquè en arribar a la província dels Edetans, la cap de la qual era Edeta, que ara s'anomena Llíria al Regne de València, li eixiren a l'encontre a prop del poble anomenat Castre Alt dels Hispans Beterons, veïns d'Edeta o Llíria, doncs no està d'aquella el poble de Bétera sinó cosa de tres llegües i de quina manera carregaren contra l'exèrcit Cartaginès, donant pressa amb llançades a moltíssims bous que duien a l'avantguarda units en carros de foc carregats de pedra de sofre, brea, sèu i resina i torxes de pi, que en poc de temps el trencaren i desbarataren, fins arribar a Amilcar, i plenar-lo de mil ferides, descavalcar-lo i matar-lo.

Espanya i España

2012-01-05T00:29:00.007+01:00

Espanya morí l'any 711 d.C amb la conquesta islàmica de la Península Ibèrica. Parle, és clar, d'Spania del Regne de Toledo, de l'estat creat als darrers espasmes de la Tardo-Antiguitat per l'aristocràcia guerrera visigòtica, a la qual es van sumar els terratinents hispano-romans gràcies a l'apropament religiós dels monarques de Toledo. Qui vulga veure en aquesta unió d'interessos entre ambdues aristocràcies una mena d'unió nacional espanyola ha de saber que parlar de nacions a inicis d'allò que hom coneix com l'Edat Mitjana s'anomena anacronisme, com anacronisme històric seria explicar, posem per cas, la 1ª Guerra Mundial amb soldats armats d'espases de bronze, llances i arcs. Aquest avís per a navegant, que tot historiador amb un mínim d'ètica personal i de respecte cap al seu treball ha d'aplicar, ha brillat per la seua absència en la major part de la Història Recent de l'Estat Espanyol. Supose que a la ment del lector ràpidament s'associarà açò amb l'educació històrica a les escoles del Franquisme, on els xiquets aprenien crims historiogràfics com, per exemple, "los celtíberos eran la fusión de iberos y celtas" o l'imparcialíssim "La segunda República se proclamó en España en 1931. Los cinco años que duró se caracterizaron por continuos ataques a la religión y por abusos y atropellos de toda clase".

"La Conversió de Recared", quadre del valencià Antonio Múñoz Degraín, 1888.

Bé, tornant a l'inici d'aquestes línies, dic que Espanya morí aquell estiu de 711 quan, després de la derrota de l'exèrcit de l'usurpador Roderic front les tropes islàmiques de Tàriq ibn Ziyad, les diferents ciutats i territoris de la monarquia visigòtica van rendint-se davant els emissaris del Califa de Damasc. Espanya desapareix com estat, les terres espanyoles passen a estar baix la jurisdicció d’un valí depenent del poder musulmà i és la legislació islàmica la que s’imposa sobre tot el territori conquerit, sobretot arran de la renúncia del legítim rei visigot d’Akhila II i els seus successors a la corona reial en benefici del Califa omeia Al Walid ibn Abd al Màlik. Mentrestant, a la part septentrional de la Tarraconense i a la Septimània, allò que actualment són el nord de Catalunya i el Llenguadoc occità, l’aristocràcia visigoda que encara resistia les escomeses dels conqueridors àrabs es resistí a aquesta renúncia i proclamaren monarca de Spania Gothorum a Ardó el 714, i des de la ciutat de Narbona dirigí les maniobres per reconquerir el regne visigot d’Espanya, fins que el 720 el valí d’Al Àndalus As-Samh ibn Màlik al-Khawlaní conquerí Narbona i en aquesta acció de guerra perdé la vida Ardó, finalitzant així la monarquia visigòtica. No obstant això, molts dels seguidors d’Ardó restaren al lloc o es refugiaren a la cort reial dels francs, i tindrien un paper determinant en la Batalla de Poitiers, 723, i en la conquesta de la Gòtia, el que després esdevindrà Catalunya Vella i part del Llenguadoc, on es crearà allò que als Annales Regni Francorum s'anomena «Marca Hispanica», on molts d'aquestos nobles d'origen visigot seran nomenats comtes dels diferents territoris que englobava.

Després de la fi d’Espanya sorgiran als territoris del nord peninsular nous nuclis de poder oposats als conqueridors, a l’occident el regne d’Astúries, als Pirineus el regne de Pamplona, a més de la ja esmentada Gòtia/Marca Hispànica. Més tard es sumarien territoris al principi perifèrics dels primers, com l’Aragó i Castella. Aniran estenent els seus territoris en detriment de l’emirat, el califat i les taifes andalusines, arribant a l’inici del segle XVI, on ja sols restaven Castella, la Corona d’Aragó i Navarra, però d'Espanya, l’autèntica, la visigòtica, ja no quedava res.

Jaume I entrant a la València conquerida, pintura mural al castell d'Alcanyís, Aragó.

Però als llibres d’Història de les nostres escoles, d’abans i d’ara, hi ha mancances significatives. La resistència d’Ardó als territoris que ara són catalans i occitans meridionals no apareixen en cap pàgina dels manuals d’història dels alumnes de Secundària. En canvi sí que apareix, i ben destacat, allò de la Batalla de Covadonga i Pelai, l’inici de la “Reconquista”. Reconquesta de què? De España (sic). Així, puc despendre fàcilment el motiu pel qual s’amaga la resistència d’Ardó o els comtes visigots de la Gòtia i s'omet la il·legitimitat de Roderic (aka Don Rodrigo), per “sentimento nacional”. També em ve al cap un altre fet, l’omissió dels orígens de Pelai, que segons la llegenda medieval era membre de la reialesa visigoda i líder de la resistència cristiana, versió que encara resta als manuals de l’assignatura d’Història, en oposició a allò que diu la investigació històrica. Tal vegada això del “sentimiento nacional español” puga ressentir-se si es dóna a conèixer que l’esmentat Pelai fou un mawla (client o servidor) de Munuza, el governador berber musulmà de Gigia, i que la revolta que liderà no fou per alliberar Espanya, sinó en oposició al pagament dels impostos islàmics de la jizya i l’harag que s’aplicaven als dhimmis, i que estava recolzat pels clans guerrers àsturs de les muntanyes cantàbriques, que sempre s’havien mostraven bel·ligerants amb els poders estatals del sud, en aquell moment el valiat d’Al Àndalus, com abans ho havia segut l’Espanya visigòtica. Permeteu-me aquest anacronisme històric com a llicència, però des de l’òptica de l’Estat Espanyol molt millor que els seus ciutadans coneguen a Pelai com l’iniciador de la reconquesta de la “nación española” que com una mena de botifler col·laboracionista, que en un moment donat es tornà contra els seus amos.

Els fonaments ideològics clàssics, els més esmentats i arrelats en la consciencia col·lectiva estatal, d'aixó que s'anomena "nación española" són ben antics, estirant dels fils i anant temps enrere podem arribar fins a les "Cròniques Alfonsines" (circa 887-888) del regnat d'Alfons III d'Astúries. En resum, es tracta d’uns texts propagandístics i adulatoris al monarca regnant, on es refà tota la història asturiana anterior i es converteix al Pelai històric, aquell líder d’una revolta indígena àstur en un continuador de la monarquia gòtica, que havia desaparegut en càstig pels seus pecats i que seria totalment redimida en temps del mateix Alfons III. Així naix allò que després s’anomenarà “Reconquista” i l'ambició del control complet de l'Espanya perduda, dins del corrent neogoticista que va calant en el discurs dels reis asturians. Més tard Castella, hereva tant política com simbòlica dels antics Regnes d’Astúries i de Lleó, i gràcies al seu potencial demogràfic, econòmic i militar, es convertirà en l’estat més fort de quants hi havia al sud dels Pirineus. Seguint la tradició iniciada pels reis neogoticistes asturians, de pretesa preeminència política sobre la resta de territoris cristians, el rei Alfons VII de Castella s’intitulà com “Emperador de les Hispànies”, o el que és el mateix, “de les Espanyes”, fet que té els seus precedents amb els monarques Alfons III d’Astúries i Alfons VI de Lleó, i que anunciava les intencions expansionistes castellanes. Amb el pas del temps i dels segles, la intel·lectualitat de Castella va forçant la situació, passant d’ésser Castella una Espanya més a ser l’única Espanya, España. Amb l’inici de l’Època Moderna veurà aquesta auto-consideració reforçada per la centralitat que tingué amb els Habsburg, la supèrbia castellana supremacionista de Quevedo n’és una mostra molt evident d'un sentiment de superioritat que cada volta més estès entre la població. Tots coneguem el que vingué després: la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica esdevingué l’enfrontament entre dues maneres de concebre l’estructura de la mateixa monarquia, un combat a mort entre l’absolutisme franco-castellà i el pactisme constitucional dels territoris de la Corona d’Aragó. La victòria del Borbó suposà la pèrdua de la pluralitat de la monarquia i la uniformització dins de Castella, com bé ens ho diu Felip V als “Decreto de Nueva Planta”:

He juzgado conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y pausibles en todo el Universo) abolir y derogar enteramente, como desde luego doy por abolidos y derogados, todos los referidos fueros, privilegios, práctica y costumbre hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia; siendo mi voluntad, que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla, y al uso, práctica y forma de gobierno que se tiene y ha tenido en ella y en sus Tribunales sin diferencia alguna en nada.

Aquella Castella expandida, Castella que es creu Espanya i es fa anomenar España, esdevindrà la base de la “España Constitucional” del segle XIX, avantpassada de l’actual, després de la llarga llista de monarquies, dictablanes, repúbliques i dictadures. Tal vegada al lector anònim li semble una miqueta desgavellat o un poc fantasiós aquest recull d’història i política i l’abast tant llarg en el temps de les idees exposades, però vull que recorde el que dèiem de les “Cròniques Alfonsines” del segle IX, allò del càstig diví als visigots pels seus pecats i excessos i de la futura redempció. Aquest escrit acabarà amb un fragment extret d’un llibre escolar de l’època franquista, la “Enciclopedia Intuitiva, Sintética y Práctica. Segundo Grado (II)” de l’Editorial Álvarez , editada l’any 1966, concretament de la seua pàgina 344, una “enseñanza moral” que molts ciutadans espanyols, aleshores estudiants, aprengueren com a veritat històrica i, espere, ara faça obrir ments a alguns i reafirme els compromisos d’uns altres, en mostrar-li que, tot i el pas dels segles, España no és Espanya, tot i els esforços per fer-nos creure.

ENSEÑANZA MORAL.- La España visigoda se encontrada debilitada por los lujos, despilfarros y immoralidades de sus habitantes. La invasión y dominación árabe fue como un castigo que Dios le imposo por sus pecados.

Al Nadal sóc Monàrquic

2011-12-27T21:58:00.006+01:00

Passeges tranquil·lament pels carrers del teu poble a poqueta nit, aprofitant els moments lliures que et concedeix la faena, alces el cap al captar la visió de quelcom inusual, mires a un balcó i veus a un xaveo barbut, gros, vestit amb un pijama roig i un sac de garrofes a l'esquena, que s'enfila per una corda cap a la vivenda d'un incaut ciutadà algemesinenc. En unes altres circumstàncies, per exemple, un carrer poc il·luminant o unes copes de més, qualsevol pot creure's que es troba davant un lladre amb pocs regons al cap fent pràctica de les seues costums cleptòmanes o d'un Romeu boig de passió que acaba d'eixir d'un ball de disfresses. Però no, mires el calendari i t'adones que el senyor de roig amb descontrol alimentari que penja del fil és aquell que les antigues tribus germàniques adoraven baix el berserkèric nom de "Odin l'Incitador de Batalles", Wotan Hjaldr Hnikar, però després de dos mil·lennis de cristianisme, descontrol alimentari i tics consumistes.

Odin abans de batejar-se cristianament, de fer-se
capitalista i de ser client habitual del McDonald's.

U es pregunta com ha arribat determinat ésser de difícil classificació taxonòmica a la llar d'un valencià qualsevol. Recordar així com el Pare Noel, tradició semipagana/semicristiana, una volta arribat a Nova Amsterdam (Nova York), va adquirint un caràcter més i més consumista amb el desenvolupament de la societat capitalista americana al llarg del segle XIX, mentre Washington Irving, Clarke Moore i Thomas Nast van deformant el que resta a la memòria col·lectiva de l'abans orgullós déu Wotan. Finalment, al segle XX, arribaria el màrqueting agressiu de la companyia de frigorífics Lomen i, sobretot, de Coca Cola Company, junt amb els processos de mundialització i globalització per transportar l'eclèctica figura de Santa Claus a tot arreu.

El dia que Santa Claus deixà el trineu de banda i agafà el cotxe de l'empresa (fotografia derivada d'Husky)

Servidor, no obstant això i sense comprometre els valors republicans, preferix el Reis Mags d'Orient. Bé siga pel seu caire orientalista o pel regust zoroàstric del seu nom bíblic, els seguidors de l'estrela tenen a ma casa les de guanyar front a tota temptativa santaclausiana. Però per a gustos i solucions diverses, l'exemple català del "Komando Tió", segrestant Pares Noels per posar troncs que caguen regals als "nens petits". El PP haurà afectat a la mentalitat valenciana, però els catalans també tenen cada cosa que vistes en fred són tot un "mare de déu" de proporcions faraòniques.

Tot i això, encara mantinc certa esperança pel que fa a Santa Claus. Diuen que recentment s'ha afiliat al Partit Comunista de Lapònia un tal "Nicolàs Noel"...

El 15-M d'Algemesí contra el Consell dels 13

2011-12-12T04:34:00.006+01:00

O això és el que es desprèn després de pegar-li una miradeta al grup de facebook autoanomenat "15M algemesi". Però no el Consell dels 13 que fou l'òrgan màxim dels Agermanats valencians allà pel segle XVI, ni contra els 13 que fundaren el Bloc d'Estudiants Agermanats fa 27 anys a la Universitat de València. Parlem, ni més ni menys, del Consell de les 13 famílies d'extraterrestres reptilians que segons certes teories de la "Consparanoia" mundial governa el món, entre elles els clans familiars dels "Kennedy" o dels "Rockefeller", i amb la col·laboració de la Conferència Bilderberg, la Companyia de Jesús, l'Ordre Templària i els Illuminati, tots ells clavats en el torrat de la dominació completa de la Humanitat.*

Vist a la secció de fotografies del facebook de "15M algemesí"

Deixant de banda el demencial brainstorm que m'acaba de passar pel cap gràcies a l'esquema piramidal "consparanoic" ("Si els Kennedy són alienígenes, qui manà l'assassinat de J.F.K., una facció rival dels reptilians o una altra espècie exoterrestre invasora?"), tornarem a l'assumpte local. Vaig descobrir aquest grup gràcies al perfil social d'un militant del PSOE local, que havia compartir al seu "mur" un enllaç dels anteriors. Primerament, em va sorprendre "l'existència" d'una assemblea del 15M a Algemesí, fet que desconeixia, perquè mira que hauré mirat i remirat tant pel poble com per la xarxa, però d'activitats relacionades amb aquest moviment social a Algemesí sols coneixia el debat al voltant seu que organitzà l'Assemblea de Joves d'Algemesí el juny passat o la concentració al Parc Salvador Castell la vespra de les eleccions autonòmiques i locals.

Açò ja em feia dubtar sobre l'autenticitat d'aquest 15M local, que acabà per ensorrar-se completament al fer una mirada més completa i detinguda al seu "mur" i les sospites es compliren, darrere de "15M algemesi" hi havia una organització aliena a "Democracia Real Ya" i al moviment de base social, però el que va ser tota una sorpresa fou reconèixer la seua identitat: "Movimiento Zeitgeist Algemesí".

Si em demanaren una explicació de què és i què vol (realment) aquest moviment, sent sincer, he de dir que m'és impossible, massa heterogeni com per simplificar-ho a unes poques paraules, tot i que trobe prou encertades les definicions de "neotecnòcrates" o "anarcotecnòcrates" que se'ls donà inicialment, heretades del Projecte Venus, partint de les teories de l'economia basada en recursos i de l'escola tecnocràta americana. Aquest moviment naix a partir del documental "Zeitgeist: Addendum", el segon d'una sèrie de documentals convertits en tot un paradigma de la Consparanoia erigida en "vera paraula" gràcies a la reiteració de tòpics, de teories de la Conspiració i a la falsa aparença de documental científic, tot englobat dins de la dinàmica post-moderna que relativitza la realitat i la seua visió, però dut a l'esperpèntic.

Personalment, com a partícip actiu d'eixes tasques humanes conegudes com Història i Arqueologia, al visionar la primera part de "Zeitgeist: The Movie", sobre religions, politeisme i cristianisme, al principi m'ho vaig prendre com una paròdia dels documentals profesionals, però la broma resulta ja massa llarga, utilitzant, per exemple, com vàlides les teories de James Churchward (1851-1936), recordat per ser l'inventor del continent perdut de Mu (per si no tinguérem prou amb l'Atlàntida perduda). Amb l'agradable malícia que té la ironia, el Moviment Zeitgeist ha convertit a Jacque Fresco (fundador del Projecte Venus) i Peter Joseph (pseudònim del director dels pseudo-documentals Zeitgeist) en Messies post-moderns, amb milers i milers de seguidors arreu del món que segueixen ferma i cegament les seues idees, com les religions monoteistes que tant critiquen, tot i que s'ha de dir que darrerament s'estan distanciant el Moviment Zeitgeist de Fresco i el seu Projecte Venus.

Exemple de teoria de la Consparanoia, al mur de "15M algemesi"

Així, resulta que tenim un moviment molt minoritari al nostre poble, amb una capacitat quasi nul·la per captar nous membres. Mentrestant, a l'Estat Espanyol sorgeix un moviment social, el 15M, que atrau molta gent desencantada amb l'actual situació política, econòmica i social. Un pastís massa deliciós per a moviments que cerquen augmentar el seu nombre i, de fet, a l'Assemblea del 15M de València no era gens estrany veure banderes amb el símbol del Moviment Zeitgeist, però aquella gegantesca olla a pressió, on convivien anarquistes, comunistes, independentistes i unionistes, i amb tota aquesta fauna competint per fer-se amb el control d'aquell Pnyx contemporani i les seues comissions, es convertí en una tasca massa difícil per als neotecnòcrates i conspiracionistes, tot i que aconseguiren dificultar molt el procés assembleari, com ja va denunciar a la web de kaosenlared.net Nega, del grup musical "Los Chikos del Maíz". Però Algemesí és diferent, la inexistència d'una vertadera assemblea del 15M local els obri les possibilitats de transvestir-se, firmant com "15M algemesi" i no com "Algemesi Movimiento Zeitgeist", manipulant la marca estatal d'aquella #spanishrevolution per fer-la servir d'altaveu de les seues idees, en molts punts properes a les tesis de l'ultra-liberalisme nord-americà.

Bandera de Moviment Zeitgeist en una acció del 15M de València, fet molt denunciat per la vertadera gent independent de les assemblees - Foto propietat de FMG València

______________________________________

*: Davant les possibles acusacions "zeitgeistes", l'autor d'aquest blog confirma no ser un reptilià de la família Onassis ni formar part dels "Yunques " o dels Jesuïtes.

Mentrestant, a la premsa (espanyola) de principis del segle XX...

2011-12-03T21:07:00.002+01:00

Per avatars del destí inescrutable, mentre feia una recerca d'investigació a l'Hemeroteca virtual del diari espanyol l'ABC, he acabat per trobar velles relíquies del nacionalisme espanyol de principis del segle XX. Exaltació patriòtica de matriu castellana molt comuna als diaris de l'època, injeccions nacionalistes per via intravenosa amb cert regustet a la gola a recremor interna pels fets de 1898 i pel despertar de les "taifes perifèriques", que gràcies al major i progressiu índex d'escolarització i de compressió lectora, anava fent forat a la societat del moment, convertint-la en ferment per a formes cada vegada més radicalitzades d'espanyolisme. Podeu jutjar vosaltres mateixos:

14 de maig de 1911

16 de novembre de 1928

Σείκιλος Εὐτέρπῃ - De Seikilos per Euterpe

2011-11-28T02:41:00.006+01:00

Amb aquest post compliré una de les velles auto-promeses que tenia rondant a la ment quan vaig obrir aquest blog, parlant d'un descobriment que somogué el món de l'arqueologia i el nostre enteniment del Món Antic, l'Epitafi de Seikilos.

El 1883 l'arqueòleg escocès William Mitchell Ramsay (1851-1939), en les seues aventures per Àsia Menor en recerca del llegat de les predicacions entre els gentils de Sant Pau de Tars, trobà a les restes de la necròpolis de l'antiga Tral·les greco-romana, una columna funerària amb una inscripció força peculiar. En ella un grec anomenat Seikilos, dedicant-li-la a la seua difunta esposa Euterpe, va manar gravar el que hui es considera la composició musical completa més antiga conservada, datable aproximadament entre els segles del canvi d'Era (I a.C. - I d.C.) i a demèrit de les quasi-quasi completes Cançons Hurrites d'Ugarit.

"Εἰκὼν ἡ λίθος
εἰμί.Τίθησί με
Σείκιλος ἔνθα
μνήμης ἀθανάτου
σῆμα πολυχρόνιον

Ὅσον ζῇς φαίνου

μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·

πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.

τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.

Σείκιλος Εὐτέρ

πῃ

Sóc una làpida,

sóc una icona.

Seikilos em va col·locar ací

com a signe etern

de record immortal.

Enlluerna mentre visques

i no t'afligeixes per res

perquè la vida és curta

i el temps et furta les aspiracions.

De Seikilos per Euterpe.

El que diferencia aquesta inscripció de la resta del Corpus Epigràfic Funerari Grec són les seues línies 6, 7, 8, 9, 10 i 11, que presenten notacions musicals característiques del mode frigi, propi d'Àsia Menor i que fou adoptat pels grecs assentats allí, corresponent a un poema líric d'skolion. Gràcies a que es tracta d'un sistema de notacions suficientment conegut pels arqueomusicòlegs, els estudiosos de la música de l'Antiguitat, ha permès la seua transcripció als sistemes musicals moderns.

I fins i tot, la seua interpretació actual, tal com sonaria en grec koiné.

Seikilos, mort fa més de dos mil·lennis, i les paraules que va fer gravar en una columna "com signe etern de record immortal", d'amor a Euterpe, continuen recordant la seua estimada. Aquelles línies inscrites a la roca, com darrera mostra perdurable d'aquell sentiment, poden ser escoltades de nou, evitant l'oblit del seu amor.

Dinastia Borbó vs Dinastia Magnus

2011-11-26T19:47:00.004+01:00

Al principi, al veure l'enllaç de la notícia en el compte social cibernètic d'un conegut meu m'ho havia pres a conya. Però no, és verídica: "Zarzuela pide retirar el uniforme de un personaje de videojuego que se viste como el rey". Nyas coca, monarquia al canto!

Nou "look" reial de Magneto al videojoc

Per aquells poc familiaritzats amb el món del còmic marvel·lià, haveu de conèixer que tota la polèmica arranca amb la publicació del crossover de Marvel conegut com "House of M" (Dinastia de M), on els mutants governen sobre la humanitat i al capdavant seu es troba el rei Erik Magnus, el famós Magneto dels X-Men. Sense entrar en majors detalls i per evitar spoilers innecessaris, al llarg de les pàgines dels diferents còmics que completen el crossover podem veure al cabdill mutant Magneto i la seua família reial amb principescs uniformes de gala, decorats palatins i demés coses que caracteritzen a les monarquies europees. És ben fàcil deduir que els dibuixants nord-americans, desconeixedors de les peculiaritats i característiques reials al no conviure al seu país amb això conegut com “Monarquia parlamentària”, a l'hora d'inspirar-se per fer els seus dissenys, ho feren en els vestits cerimonials del Cap d’Estat espanyol.

Aspecte borbònic? Com a molt austriacista...

Ací el primer enfrontament entre els Borbons i la Dinastia Magnus. El 2005, Marvel va publicar “The Pulse: House of M Special Edition”, amb format de revista del cor per fer-li publicitat a “House of M”. A la portada original apareixia Magneto amb el mateix vestit, fons i posat que Sa Altesa JuanCa a una de les seues fotografies institucionals amb l’uniforme militar de gala, i després d’una denuncia de la Casa Reial, s’aconseguí que es modifiqués la portada. No obstant això, torna la vella polèmica, ara al món del videojoc i pel mateix vestit.

Erik Magnus I d'Ibèria, conegut com el Magnètic

Amb un monarca així, amb aquesta planta i figura sí que donaria gust assistir als plenaris i veure la foto institucional que presideix totes les sales de plens de l’Estat, a veure si aprenen eixos novells bascos de Bildu i deixen de posar fotocòpies en blanc i negre de Sa Altesa JuanCa. Perquè entre la campetxania del Borbó i el poder magnètic de Magnus, jo sóc un ferret atret.

Un museu de sarcòfags, quadres i fantasmes

2011-11-25T21:49:00.004+01:00

Amb motiu de la celebració d'un curset de gestió cultural, aquesta setmana m'he passat hores i hores al Museu de Belles Arts de València, l'antic Col·legi de Sant Pius V de l'arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí. Apurant fins el darrer segon abans d'entrar a la sala d'actes i acompanyat per dos (valents) companys de classe, em vaig endinsar per les sales i claustres replets de quadres moderns, retaules gòtics i escultures de fusta, alabastre i marbre. Els meus pobres amics hagueren de sofrir, al pati de l'antic claustre, les meues explicacions sobre escultura i escriptura ibèrica, les extenses teories consparanoiques sobre la família patrícia dels "Fonteius", la llarga xarrada sobre els cultes orientals mitraics a l'occident de l'Imperi Romà, i el cabreig davant la ignominiosa presència d'una estàtua de Felip V el Borbó en posició vertical, amb la seua perruca barroca apuntant al sostre, sent el seu just i merescut destí estar penjada del sostre cap avall.

Penseu amb tots els desaprensius que utilitzaren açò per donar-li de beure al seu cavallet...

A pocs metres de l'Innombrable jau una de les troballes més famoses de l'arqueologia valenciana, el conegut per la tradició com "Sarcòfag de Sant Vicent Màrtir", amb el gran forat al fons per recordar el seu vell ús com abeurador dels cavalls de l'antiga Caserna Militar de la Cap i Casal. Tot i que en realitat prové del Convent de Sant Domènec i no de Sant Vicent de La Roqueta, açò no desmereix la qualitat aquest excel·lent exemple de sarcòfag paleocristià del Baix Imperi.

Deixant de banda els deliris històrico-arqueològics, entrarem en el terreny crític. Pot ser, amic/ga lector/a es pregunte, com ja sol ser tònica general en aquest blog particular, el per què del títol d'aquesta entrada. Fantasmes al Museu de Belles Arts, que jo sàpiga, no hi ha, però ben bé en podria haver-hi. Sales i sales plenes d'obres d'art meravelloses i cap ànima (!!!) corrent per allí, el que diu molt de la falta de promoció per part del PPCV de la nostra cultura i del nostre patrimoni. Al llarg de 3 vesprades consecutives de visites ens creuàrem sols amb dues parelles de turistes estrangers, amb sendes guies especialitzades a les mans, que per les seues cares d'estranyesa per la buidor de les sales, pareixia que se'ls estaven apareixent les animetes de Tots Sants.

D'esperits d'ectoplasma i efectes especials no vaig albirar-ne cap, però el que sí vaig veure amb els meus ulls van ser visions del passat, que des dels seus llenços ens parlaven de fets antics com fantasmes que recorden la seua vida, mantenint la memòria viva. Diuen i s'escolta que part de l'ànima d'una persona perviu en les seues obres. Com que no sóc retor ni espiritista, deixaré açò sense confirmació (ni tinc ganes de morir-me per fer demostracions empíriques) però si de cas fos veritat, l'ànima viva del pintor valencià Antoni Fillol i Granell m'impressionà. Amb pinzell i colors, el seu llegat evocà paraules sobre les que s'ha construït el nostre pressent, d'emocions, d'esperances i de fracassos dels violents i convulsos inicis del segle XX, com a premonició de les no menys violentes i convulses dècades que vindrien després.

"L'amo", 1910.

"La Glòria del Poble", 1895.

"La Llavor" o "Després de la refrega", 1904.

Allò bo ací no és tant bo a Madrid. Compromís i UPyD al País Valencià el 20-N.

2011-11-21T22:54:00.009+01:00

"Ja era hora", això s'escoltava a la seu de Compromís mentre un sospir de tranquil·litat recorria la militància en conèixer que finalment Joan Baldoví representarà el nostre projecte polític al Congrés, gràcies a 85.725 vots a la demarcació de València i 125.150 a la resta del nostre País, el que representa el 4'8% del vot valencià i un 0'51% de la totalitat del vot estatal. Però l'ambició de convertir-nos en tercera força autonòmica en aquestes eleccions estatals, ambició fonamentada en l'espectacular resultat de les autonòmiques, amb més d'un 7%, s'ha frustrat davant l'evidència: la majoria de la població valenciana que ha efectuat el seu dret a vot, ho ha fet en clau espanyola.

La nostra alegria per la tornada del valencianisme progressista a la representació estatal, la primera vegada des d'aquell fatídic 1936 i l'esclat de la guerra, ha quedat un poc aigualida per l'obtenció d'un escó per part d'UPyD al nostre País Valencià. Amagar que a molts ens ha cogut l'entrada d'un representant del partit més obertament espanyolista del panorama seria mentir, com també el fet que ho haja fet per la demarcació de València. El que no deixa d'ésser irònic és que siga justetament allò que ens donà èxit a nosaltres a les autonòmiques, els valors encarnat en la figura de Mònica Oltra, la renovació política i la retòrica del canvi, la lluita contra la corrupció i el balafiament dels recursos públics, siguen els que han dut a UPyD a aconseguir el seu escó per València. Molts valencians, cercant allò que nosaltres (també) representem ací, han anat a parar a un partit centralista i anti-tot-allò-no-castellà, pel simple fet de ser unes eleccions estatals i no valencianes.

Allò bo ací no és bo a Madrid (amarga ironia). Perquè, recordem, encara no hem trencat la consciència "nacional" establerta entre els valencians, fins i tot entre els nous votants que ens recolzaren en maig.

Dues visions del País Valencià que 80 anys després tornen a ser visibles.

"Futbol i pell fina" o "La Meseta front a la Senyera del València"

2011-11-19T21:32:00.004+01:00

Poc menys de mig hora del partit que enfrontarà al València C.F. amb el Real Madrid. Amb tres punts en joc, uns es juguen el lideratge i els altres afermar-se a la part alta de la lliga, però no és un partit qualsevol... el València C.F. ens ha donat una agradable sorpresa a molts valencians amb una nova campanya, per a que la seua afició canvie els seu habitual uniforme blanc-i-negre per lluir la samarreta dels colors de la senyera de la ciutat per assistir al partit contra els madrilenys. Sense oblidar que hi ha un interès recaptatori en aquesta campanya publicitària, "Creu més que mai. Vine amb la Senyera" suposa un canvi radical en allò que el tòpic imposa sobre la visió del principal equip del Cap i Casal, que hi ha alguna cosa que es mou entre l'aficionat valencianista.

Qui fos tant valent fa uns anys com per dir que allò que als 70 i 80 servia per enfrontar-se fraticidament contra els catalans, ara servirà per fer un toc d'atenció a tot allò que significa el Real Madrid? Estem davant d'un altre senyal de canvi de cicle al País Valencià que molts vaticinen? Potser encara és prompte per dir-ho, però ja tenim la reacció centralista. A la Meseta carpetovetònica hi ha qui s'ha pres molt malament la decisió de la directiva valencianista, no permetent ni tant sols l'exhibició d'un símbol recollit com oficial per al marc estatutari del sistema constitucional espanyol, reaccionant com sí ací la gent hagués alçat la bandera independentista.

( )

Ací teniu una mostra de la "indignación central" davant d'una samarreta amb tres colors, via twitter.

"Coño, quitad el azul, metedle otro rojo, y otra rogiguala"

L'exhibició de la senyera de València no suposa, en la ment i imaginari de la majoria dels valencians, un trencament amb el marc estatal espanyol, però una quantitat de gent gens menyspreable de castellans ho veu com un atac a la seua "unidad nacional", perquè el seu sentiment d'adscripció nacional, com ja hem assenyalat a una entrada germana d'aquesta, s'ha construït sobre la negació d'altres identitats, tant peninsulars com de més enllà de la mar. Sols fa falta engegar la televisió i veure el tractament que li estan donant els mitjans de comunicació espanyols al partit, amb un clar favorit en la figura de l'equip imperial, respecte a les ambicions esportives d'un equip "regional" i "de provincias", i la mostra d'una bandera "regional" i "de provincias".

Però l'auto-odi que pateixen i arrosseguen molts valencians encara es somou davall l'epidermis del nostre poble, i és en ocasions com aquestes quan eix a la llum, qual gra de pus. Auto-odi que els obliga a tenir que justificar-se davant uns veïns ponentins que mostren una gran aversió a tot allò que trenque el monolitisme castellano-espanyol, perquè Espanya no deixa d'ésser Castella expandida.

Exemple gràfic d'auto-odi

A la canadenca o a l'espanyola?

2011-11-02T19:14:00.009+01:00

Diuen les velles cròniques periodístiques, que quan els quebequesos plantejaren la independència de la seua nació franco-americana allà pel no tant llunyà 30 d'octubre de l'Any del Senyor de 1995, la reacció dels canadencs partidaris al manteniment de la unió estatal fou enfilar-se pels carrers de Mont-real amb un lema: “Quebequesos, vos estimem”. Hi ha qui creu que aquestes paraules canviaren el destí del Quebec i Canadà, doncs el resultat del referèndum fou de 49'4% a favor i 50'6% en contra de la secessió.

En realitat, és la seua manera d'estimar-nos

Una panoràmica certament idíl·lica si la comparem amb la de l’Estat Espanyol. Imaginem-nos que en un futur molt proper Catalunya i/o Euskal Herria (i esperem que no molt llunyanament el País Valencià) plantegen un referèndum d’autodeterminació, seguint les mateixes directrius que exigeix la Unió Europea, això és, que més de la meitat de l’electorat censat votés i que el Sí obtinguera més d’un 55% dels vots vàlids per independitzar-se.

Tot i la (més que possible) meritòria iniciativa dels eterns i escassos federalistes, els carrers de Barcelona i/o Donostia es veurien travessats per una maror humana on s'ajuntarien els tòpics de la fauna hispánica amb la mobilització nacional-patriòtica provinent de tota la "pell de bou" promoguda pels dos grans partits (PPSOE), una desfilada que deixaria a l'altura del betum ~~els disturbis i destrosses de~~ la celebració de la victòria de la Roja a la ciutat comtal. Pot ser al lector li parega molt agosarat amb aquesta predicció, però tinc “lleugeres” sospites que no em donen la necessitat d’una bola de cristall per veure un futur massa probable.

Ell segur que serà present

Però si hom encara necessita d’una bola de cristall (Palantír per al lobby tolkinista) sempre té a mà les xarxes socials. Jo vos mostraré, a partir del meu estimat twitter, perquè no crec que hi haja una reacció espanyola a la canadenca. Per aquesta tasca, el meu Palantír particular té un nom: @Apuntem. Al seu compte de twitter recullen tot el material anticatalanista que pot arreplegar a la xarxa social esmentada.

~~Aragorn~~ Servidor fent ús ~~d'un Palantír~~ de twitter

El primer que apreciarem serà el baix nivell general dels comentaris, en tots els aspectes (lèxics, gramaticals, culturals), però sobretot un odi que en la majoria de casos es converteix en racisme. Missatges com els que a continuació exposaré en la majoria de països democràtics provocarien una reacció popular de repulsa, quan no són castigats directament per via penal, però al pueblo español no ocorre res d'això i, fins i tot, són aplaudits per un massa gens menyspreable, doncs la identitat espanyola imperant s'ha construït al llarg dels segles sobre l'odi i opressió a la resta (el Imperio nunca muere). Perquè ells viuen a un estat on dir això està legitimat social i políticament, allò que Peralta anomenava "normalitat democràtica" però que ben bé és el contrari, una "anormalitat antidemocràtica". Difícil ferment per a un "Catalanes/Vascos/X, os queremos".

"Democrátas de la normalidad española" - Peralta dixit

Però no ens enganyem, més enllà de la macabra situació que açò suposa a un estat membre de la Unió Europea, les seues animalades a la llarga sols serveixen per tenir-nos entretinguts, veient sols una part del vertader problema, perquè aquestos individus no són més que una peça d'un gran mecanisme anomenat Estat Espanyol. Qui ha de preocupar-nos són els de dalt, els de les bones paraules i somriures als rostres, aquells dels mítings del roig i el blau, de la gavina i de la rosa, els dirigents del sistema bipartidista espanyol. Ells mai diran públicament coses com les que hem llegit més amunt, tot i que això no vol dir que no ho pensen (tot i gràcies a Peces Barbas per demostrar-nos-ho recentment).

Perquè els dirigents centralistes saben al que juguen, quan veuen un valencià, un mallorquí o un català sols veuen una font d'ingressos interminable, convertits en això per una condició històrica de submissió heretada. Tots tres pobles duem sent víctimes d'una espoliació fiscal que ja va pels 300 anys i la qüestió, vista des de la perspectiva de l'Estat Espanyol, és que continue sent així. Per tant, si han d'esborrar la història de l'espoliat, ho fan; si han d'esborrar la seua cultura i llengua, ho fan; si han de dividir-los, ho fan; si han d'enfrontar-los, ho fan; si han de crear un odi vers l'espoliat, ho fan. Mentre es puga continuar xuclant de la mamella, el fi justificarà els mitjans.

Tres segles després, diferents colors, mateixos problemes

------------------

PD: A l'anterior entrada d'aquest bloc parlàrem de la pervivència del franquisme dins de la societat estatal. Recomane la seua lectura si encara teniu el miratge de "normalitat democràtica".

D'una malaltia que perviu

2011-10-19T11:24:00.013+02:00

Tot i que el "baixet" duu quasi 36 anys podrint-se al "Valle de los Caídos" el seu llegat continua entre nosaltres. No estic descobrint Amèrica anunciant això, molts de nosaltres ho veiem i ho denunciem dia a dia en la societat, però aquest últims 30 dies han segut dignes d'estudi. Clar està que la proximitat del 12 d'octubre, dia del borreguisme de nostàlgia imperial, desperta els mals humors dels individus en qüestió, tot i que això no explica l'esclat de manifestacions franquistes que recentment hem viscut, segurament influenciat per la percepció col·lectiva de legitimitat gràcies a la més que possible tornada del PP a Moncloa.

L'alcalde d'Algemesí tingué el dubtós honor d'iniciar aquesta successió d'esdeveniments amb regust falangista. Les seues declaracions, a més de generar una mal de panxa col·lectiu, ens serveixen per mostrar la distància que hi ha entre el PP i la resta dels partits de dretes d'Europa pel que fa a "qualitat democràtica". Difícil m'és imaginar-me a, posem per cas, un batlle alemany del CDU dient que "un 30 d'abril moriren grans persones", però clar, ací el principal partit de la dreta es convertí en refugi d'elements del Règim baix la nova pàtina de "demòcrates" (molts baix previ pas per l'UCD) com ho mostra la negativa del PP de condemnar el franquisme.

Si la declaració inicial de l'alcalde, en mig d'un acte del PPCV que contava amb la presència de la seua plana major, Fabra i Rus inclosos, és un digne exemple per posar a un llibre titulat "Què no dir en un míting polític", el que ja no té pèrdua és la seua resposta a les peticions d'aclariment fetes des de l'oposició

"Efectivamente, el 20N han muerto grandes personas de la historia que han tenido un papel relevante en la trayectoria y desarrollo de España. Que cada uno califique lo que quiera. Todos los que nos sentimos españoles y no queremos ser separatistas de la gran nación que es España, queremos que ese día se produzca un cambio." "No vamos a entrar a contestar chorradas de grupos que no son plurales, que buscan disgregar y separar comunidades autónomas de España y que solo respetan a los que piensan igual que ellos, considerando al resto como enemigos."

Franco estaria ben orgullós d'aquesta contestació: del "Nuestra triunfante cruzada nacional tuvo como sagrada misión evitar la disgregación de nuestra nación, España, y su apropiación por parte de los comunistas soviéticos" al reproduït amunt només hi ha un diferència, eixa pàtina "demócrata de toda la vida", però l'esperit del guerracivilisme perviu. Discurs de vencedors sobre vençuts, de derrotar a l'enemic, una part de la societat que guanya i l'altra resta sotmesa. Difícil encaix per a la democràcia i els seus valors.

"Bons espanyols que volen el canvi el 20N, segons deduïm de certes declaracions"

Ara viatgem cap al Cap i Casal. Aquest 9 d'octubre, Diada Nacional Valenciana, continuà l'anormalitat democràtica que des de 1979 va produint-se tots els matins a la processó cívica. Enguany els violents han "assumit" la legítima presència dels nacionalistes valencians a l'acte principal del Dia dels Valencians, no s'ha produït el massiu intent d'agressió que patiren l'any passat, però això no els ha estalviat els insults per part d'un conegut capitost d'extrema dreta i la seua cohort de 20 caps rapats. Però això no fou cap sorpresa, com sí ho fou el càntic del "Cara el Sol" falangista al final del Carrer La Pau. Mai abans havien manifestat tant visiblement el seu feixisme a la processó cívica, la seua tècnica per "simular caire democràtic" els aconsella el contrari. Però finalment els pogué l'esperit franquista i deixaren que llurs goles entonaren la lletra de José Antonio i de Foxá, acompanyats per "companys de lluita" vinguts de Navarra i d'Aragó. Ho feren com una provocació, una provocació cap als membres del Bloc i de Compromís, cap a la democràcia, però també com mostra de força, de la seua impunitat, de la seua permesa "legitimitat" per fer això.

Així és el nostre país, amb els actes oficials del seu dia més important segrestat pels seus majors enemics. Amb la senyera de la seua capital, un símbol nacional més, d'origen anticastellà, segrestada pels fills del Cid.

Però deixem la terreta per anar a l'altra banda del món, concretament a Nova York, i intentar acabar aquesta exposició més o menys caòtica d'esdeveniments interrelacionats. A la Casa de Galícia de la ciutat nord-americana es commemorava el 12 d'octubre (aka "Dia de la Raza"), i a l'hora de l'exhibició de les banderes dels estats implicats en eixa cosa anomenada "hispanitat", va lluir l'àguila de l'escut franquista al bell mig de l'ensenya espanyola. Tot i que podem creure que es tracta de l'error d'un nord-americà amb poques llums al cap, que l'aguilutxo presidira l'acte en tot moment sense que la gran quantitat de ciutadans espanyols presents diguera ni "mu" i que cap altra persona posara en dubte en eixe moment la presència del símbol d'una dictadura totalitària (que no autoritària) diu molt tant de l'acceptació per part dels espanyols del llegat de Franco i la seua legitimitat implícita com de la desconeixença de la resta del món del que suposà el seu colp d'estat i dictadura.

Busqueu culpables? No caldrà anar molt lluny, els tenim i hem tingut a Moncloa, entre els redactors de la Constitució, als Ajuntaments i governs autonòmics. L'Estat Espanyol, a diferència dels altres estats amb un passat feixista, com Itàlia o Alemanya, no ha sabut (volgut) tallar amb ell, perquè la seua conversió a la "democràcia" fou tutelada directament pel Règim, garantint la seua supervivència i reconversió dels seus elements a "democrátas de toda la vida". De fet, sols fa falta mirar a la primera pàgina de la Constitució.

9 d'octubre, Diada Nacional dels Valencians

2011-10-09T00:00:00.001+02:00

L'esperit i el "compromís" del 22M al 20N

2011-09-26T20:35:00.010+02:00

No demane un impossible, sols demane tornar a allò que digué Joan Ribó en les darreres eleccions valencianes: "ací es tracta de que tots, els dels tres partits, siguem valencianistes, d'esquerres i ecologistes, res de quotes, tots amb una veu". Això és el nostre Compromís, el compromís que tots vam prendre. Però allò que funcionà per al maig passat, pareix que s’està oblidant.

Els esdeveniments s’acceleren, l’avançament de les eleccions estatals ens ha fet més mal que bé, i ara un nou vent de Ponent que fa mesos no albiràvem entra per la finestra oberta de Compromís, però part d’eixe aire ponentí no creu ni compren el “compromís”. Des de la barraqueta del monopolisme ideològic pretén abordar i canviar un punt de trobada on els que ja formen part decidirem deixar els vells búnquers polítics per construir l’alternativa. Si eixe canvi es pretén dur a terme amb crítiques més que destructives, menys encara farem.

La batalla per la denominació de la coalició n’és una mostra prou evident, mentre que determinats sectors fan força per exigir “Compromís-Equo” (o la seua versió light “Compromís-Q”), els militants de base reclamem un nom més adequat a la realitat, en el que Equo aparega integrat (si vol) dins de la coalició sense estar damunt dels partits que la conformen: Coalició Compromís (Bloc-Iniciativa-Verds-Equo), evitant que la marca que ens ha portat a l’èxit quede diluïda, com denuncià fa no res Joan Carles Girbés a l’Informatiu. Si hom busca una prova d’eixa dilucidació no té més faena que mirar estos dies la premsa estatal, que o bé ens transforma ja en Equo o bé en un apèndix territorial amb nom diferent. El “ser d’ací”, el no ser una sucursal política, del que feiem gal·la en maig quedarà en no res si no ho evitem.

Tampoc vaig a amagar cert malestar en les files valencianistes respecte a Equo. No podem deixar de mirar amb reticències a una formació política que s’organitza provincialment, una estructura que és un dels nostre pitjors malsons, com tampoc entenem la falta de referents valencians a Equo: com s’explica que no s’haja fet cap menció a Josep Vicent Marquès i González, un destacat valencianista que a més fou el principal promotor de l’ecologisme i del moviment antinuclear al País Valencià?

El País Valencià no és Sòria ni Burgo de Osma, ací tenim animals i plantes en perill d’extinció, sí, però també una cultura, unes tradicions, un país en perill d’extinció. Sols demanem a Equo el que demanàrem i ens demanaren els companys de coalició a les autonòmiques: “Tots verds, tots d’esquerres i tots valencianistes”.

Empresonament, exili i mort dels austriacistes valencians: Basset, Eiximeno, Mayans i Tàrrega

2011-09-22T20:07:00.007+02:00

"11 de setembre de 1714" d'Antoni Estruch i Bros

El 22 de setembre de 1714, onze dies després de la caiguda de Barcelona i deu de la seua capitulació, que posava fi a la causa austriacista i a les aspiracions dels pobles de l’agonitzant Corona d’Aragó, la majoria dels seus líders encara es trobaven a la capital catalana, entre ells els valencians Joan Batista Basset i Ramos, Francesc Josep Mayans del Pero i Josep Vicent Torres i Eiximeno. A les capitulacions el cap dels borbònics, el Duc de Berwick, havia garantit la llibertat de tots els combatents austriacistes i que no hi hauria represàlies:

“En cuanto a las tropas regladas que hay dentro de la plaza, se entregarán a discreción, conforme a las costumbres de la guerra en semejantes casos, pero se les concede la vida, sus equipajes y, por gracia particular, libertad en la forma que se ha ofrecido”

Pensant-se que amb aquestes paraules tenien totalment garantida la seua seguretat, esperaven el moment adient per eixir de la ciutat i continuar les seues vides a l’exili. Però l’última resistència austriacista, la guarnició de Cardona, es rendeix el 18 de setembre i tot allò pactat abans quedà en paper mullat. Al dia següent arriba a Barcelona el Marquès de Lede, el flamenc Jan Frans van Bette Croy-Zollre, el nou governador borbònic, amb ordres directes de Felip V d’empresonar als caps del bàndol austriacista amb grau de “sergent major” o superior. El Duc de Berwick no es mostrà molt d’acord amb tot açò, ja que suposava un incompliment total d’allò que havia promès a les capitulacions, però s’arribà a un pacte on el de Berwick podria aconseguir la seua llibertat tractant-ho directament amb el monarca a Madrid.

James Fitz-James Stuart, Duc de Berwick

Per fer-los presoners, foren cridats a la residència de van Bette Croy-Zollre, amb l’engany que una volta allí se’ls concediria els salconduits per eixir de territori borbònic cap a l’exili austríac. Però una volta allí eren detinguts, caient així els valencians Basset, Eiximeno i el tinent coronel Francesc Josep Mayans del Pero. Una volta tots els detinguts reunits, es presentà davant d’ells el Marquès de Rives, excusant-se de part de Berwick dels fets presents, i anunciant-los que Fitz-James intercediria per ells davant del rei.

La nit del 25 del mateix mes, tretze dels presoners, entre ells els tres valencians, són embarcats rumb a Alacant, on restaren tancats i junts fins que el 27 d’octubre de 1714 són traslladats a llocs diferents, Basset a Hondarribia (aleshores en espanyol Fuenterrabía) mentre que Mayans i Eiximeno a la Ciutadella de Pamplona, on es trobaran amb un altre captiu valencià, l’austriacista xativí Joan Jacint Tàrrega i Salvador, traslladat des de la presó de les Torres de Serrans de València. Aquest també havia segut pres a traïció el maig de 1714 per Francisco Arias del Castillo Fajardo y Muñoz, Marqués de Villadarias i el nou “Capità General del Regne de València” borbònic, tot i tenir un salconduit que li garantia la seua llibertat.

Berwick mai tractà l’alliberament dels presos amb Felip V. James Fitz-James es trobava a les ordres del rei de França, no del monarca espanyol, i la situació política havia canviat. Felip V s’havia llançat a la guerra de nou per recuperar tots els territoris perduts de l’antiga Monarquia Hispànica al Tractat d’Utrecht (l’abril de 1713), esclatant així les anomenades guerres de la Triple (1717) i Quàdruple Aliança (1718-1720), però el poderós Lluís XIV, avi de Felip V, havia mort feia dos any i l’ara el rei de França era Lluís XV, un xiquet de 7 anys, i l’autèntic governant era el regent duc Felip II d’Orleans, enemistat des de feia temps amb Felip V. França s’alià amb Gran Bretanya, les Províncies Unides dels Països Baixos primer (Triple Aliança) i després amb el Sacre Imperi Romà Germànic (Quàdruple) per fer front a l’ambició de Felip V l’Animós, que veié impossibilitat el seu desig de conquesta.

Duc Felip II d'Orleans, regent de Lluís XV de França

Com que la Pamplona i Hondarribia es trobaven massa a prop de la frontera amb França, els presoners foren traslladats el febrer de 1719 a l’Alcàsser de Segòvia, on es retrobaren de nou. Fou una maniobra intel·ligent dels espanyols, ja que el mateix Duc de Berwick ocupava Hondarribia el 18 de juny del mateix any. Una volta a Segòvia, els presoners veieren millorada la seua situació. A Eiximeno i Mayans, per exemple, se’ls permet eixir de l’Alcàsser baix la condició de tornar totes les nits a dormir allí, mentre que a el 1724 Basset ix de l’Alcàsser però està obligat a restar a Segòvia, segurament per la seua mala salut.

El 7 de juny de 1725 Felip V i l’emperador Carles VI d’Àustria (III del Regne de València) firmen la Pau de Viena, que posa punt i final a les tensions existents des de la Guerra de Successió. En el seu punt 9é s’estableix l’alliberament dels presoners d’ambdós bàndols, que en el cas dels de Segòvia es fa efectiu el 2 d’octubre. Mayans i Eiximeno s’exilien definitivament al Sacre Imperi Romà Germànic, on són rehabilitats en els seus graus militars i també passen a exercir alts càrrecs administratius imperials a la cort de Viena, mentre que Tàrrega tornà a la seua terra, el derrotat i conquerit Regne de València.

No obstant, la malaltia i l’edat no permeten a Joan Baptista Basset eixir de Segòvia. Amb més de 70 anys, el seu cos no li respon i pràcticament no pot alçar-se del llit. Els jesuïtes de la ciutat de Segòvia l’acullen, sent assistit i acompanyat pel pare Juan de Loyola i pel pare Aleçon en la seua decadència. Moria finalment el 15 de gener de 1728. Poc abans, el 21 de juny de l’any anterior, l’emperador Carles VI l’havia ascendit al grau militar de Feldmarschall-Leutnant com a reconeixement per la seua vida i defensa de la causa austriacista.

De Joan Jacint Tàrrega es sap que acabà tornat al País Valencià, i que Carles VI li concedeix el títol nobiliari de Marquès de la Mota, però es desconeix la data de la seua mort, com també ocorre a Viena amb Francesc Josep Mayans, nomenat Comte de Mayans i Generalfeldwachmesiter de l’exèrcit imperial per l’emperador austríac. Finalment, el 13 de maig de 1733 moriria Josep Vicent Torres i Eiximeno a Viena, i amb ell moria l’últim dels austriacistes valencians més importants.

Carles III d'Aragó, València, Catalunya, Mallorques, Sardenya, Sicília i Nàpols.
Emperador Carles VI del Sacre Imperi Romà Germànic

Humor del Rollo (XII) - Alejandro I "l'estrena barracons"

2011-09-17T21:57:00.004+02:00

Les Necròpolis de Pompeia, juliol 2011

2011-09-14T12:16:00.006+02:00

Totes les imatges d'aquesta entrada estan baix llicència de Creative Commons

Porta di Erculano - Via delle Tombe (Portà d'Herculà - Via de les Tombes)

Porta di Noccera - Necropoli di Noccera (Porta de Noccera - Necròpolis de Noccera)

Porta di Nola (Porta de Nola)

Porta del Vesuvio ( Porta del Vesuvi)

Candidatura de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO

2011-09-07T00:01:00.000+02:00

Els etruscos també volen TV3

2011-09-06T17:33:00.005+02:00

... o podríem pensar-ho si veiem aquesta inscripció etrusca que el meu company "d'expedició pompeiana" Pere Corredor va fotografiar a una tomba de la necròpolis de Cerveteri, a la Toscana. Tot i que verament a l'inscripció posa "SIGVS", este aparent "SITV3" es convertí en l'ensenya del día de la secció arqueològica valenciana.

Humor del Rotllo (XI) Google i les seues coses

2011-06-21T16:51:00.002+02:00

2011-06-20T15:43:00.001+02:00

22 M, al meu estil

2011-06-09T04:12:00.226+02:00

21 M, dia de reflexió: qui escriu aquestes línies sopava aquella nit en companyia d'amics, i com no podia ser d'altra manera, va eixir el tema de les eleccions. En el grup més íntim (la quadrilla) normalment és un tema poc tractat, per la diversitat d'opinions i d'ideologies presents i en alguns punts antagòniques, però sent vespra d'eleccions al País Valencià es va fer l'excepció. D'aquella conversa extrac unes quantes coses: les enquestes (tant fiaaaaaaaables) havien fet la seua faena/motiu existencial i pràcticament ningú apostava per la presència de Compromís en les pròximes Corts. La part que anava a exercir el seu dret a vot el diumenge, salvant la presència de dos peperonis (;P), pensaven votar a Compromís, tot i que creien que probablement estaven llençant el vot a la paperera que hi ha davall del 5%. Es tracta d'un exemple d'eixe vot jove del que parlarem després.

La meua porra la vespra: 55 PP, 31 PSOE, 7 Compromís (apostava per superar amplament el 7%), 6 EUPV.

Enquestes, instruments d'estudi dignes d'estudi

Resultat definitius (6 principals candidatures en vots)

El PPCV, com pareixia escrit a les tauletes del Destí, guanya les eleccions, però oh, sorpresa!, perd vots. Francisco Camps perd el 3'46% dels seus vots en unes eleccions que ja s'havia encarregat el PP de convertir en una croada "nasional" contra ZP. I no sols això, sinó que Rita Barberà també perd vots i un regidor en el Cap i Casal. Pareix que per fi la gavina del PP comença a cansar-se després d'un vol en ascens, ara la cosa és saber quan s'estavellarà contra el terra.

Mentrestant i per a diversió de la gauche tradicional, crits de guerra civil pepera s'han tornat a escoltar allà per terres meridionals. Vaig a ser la veu discordant d'aquest concert, una escissió del PP en terres de la província d'Alacant és d'alló més perillós, perquè tots sabem quin discurs empraran per marcar diferències amb el PPCV. Ja vam tenir prou amb el blaverisme en els 80 i 90 com per a patir ara un rebrot de l'alicantonisme.

"Jo sóc del Carrer Jaume I banda esquerra, no del Carrer Jaume I banda dreta"

Del PSPV-PSOE que puc dir que no s'haja dit ja. Un partit amb un candidat que des del primer moment es preparava per resistir després d'una derrota i davallada que tant ell com el seu partit havien interioritzat des del primer moment. Digna d'admiració l'estratègia d'Alarte. Si ha aconseguit sobreviure al 22M també es deu en gran mesura al pacte que ha firmat amb Ximo Puig i el que queda del lermisme, cedint-li part de les escasses restes a repartir. La pregunta: quant tardaran en escoltar-se els tambors de guerra interna?

Ganivets esperant els seus llocs respectius en les seues respectives esquenes sociates

Compromís. Recorde persones que se'm pixaven a la cara per dir que Compromís entrava a les Corts i fins i tot, per damunt d'EU: ¡ande vas iluso, pero si los periódicos os dan menos del 3 por ciento! ... Ara aneu i vos mengeu eixe 7% XD.

Morera després de l'escrutini

Era una cosa que es veia vindre, sobretot si voltaves pel Cap i Casal. Als carrers de València, més encara a les zones universitàries, els comentaris favorables vers Compromís eren majoritaris. Són principalment vots joves, no sols de la capital del país, sinó també de totes les comarques valencianes amb un nivell d'estudis i de formació alt, que veuen poc els informatius televisius en general i sols engeguen la TV per veure determinades sèries i alguna que altra pel·lícula. La seua manera d'informar-se és mitjançant Internet, on no hi ha límits ni censures possibles, on en un sol clic pots passar de valencianisme.com a Canal 9 o kaosenlared. A eixe votant li hem arribat gràcies sobretot a youtube i a facebook, i majoritàriament és la primera o segona volta que té dret a votar en unes autonòmiques.

Tot i que jo veig més decisiu el votant jove, tampoc s'ha de menysprear el vot de cabreig amb el PSPV, vot que necessitem fer-lo fidel i que el 2015 no retorne a vells caus, però no crec tant important el fenomen 15M vers els resultats de Compromís. Si voleu veure els efectes electorals de les acampades i assemblees no mireu en Compromís, mireu en els vots nuls i els vots en blanc, que quasi s'han multiplicat per 2, per exemple els blancs, que han passat de 34.348 vots (1'4%) a 65.779 (2'46%). Cap ximpleria. Seria mentida negar que uns quants vots indignats han acabat en Compromís, però no com vol fer creure la brunnete, que ens converteix en una cosa anecdòtica indignada.

Indignats del 15M a València, segons la "brunnete"

Pel que fa EUPV, si fos militant seu, començaria a preocupar-me. Amb la situació actual de descrèdit generalitzat del PSOE i sent ells com són el principal recaptador d'indignats socialistes gràcies a la marca, que tinguen menys vots que al 2003 és simptomàtic del que passa dins d'eixa coalició que cada volta és més prima, tant prima que ara per ara es composa del PCE versió valenciana (llegir en pronunciació castellana) i quatre gats més que no s'assabenten de la pel·lícula. Resumint-ho, EU ha tret els seus pitjors resultats, en unes eleccions amb vent favorable per la màxima feblesa del PSPV i, de pas, absorbint part del vot útil d'un Compromís que les enquestes deixaven fora de les Corts.

A la coalició esquerrana els problemes s'aguditzen: tot i els intents, no han sabut actualitzar el seu missatge més enllà d'un grupuscle de funcionaris i agents sindicals, a banda, no hi ha quasi relleu generacional, manca d'actius joves, encara que ho vulguen maquillar amb diputats. I això també li passa als seus votants. Existeixen "ties maries" de la dreta, però també hi ha "fills de la guerra civil" que, per llei de vida, van començant a escassejar i el 5% encara està present.

Este ratolinet ens exemplifica el problema d'EUPV: va esquivant la
serp (el 5%) però tots sabem que en algun moment acabarà caient.

Si això ho sumem a la "refundació" en procés, que ben bé és la pressa de poder sense contestació del PCE de tota IU i les seues conseqüències, com l'aparició de IdPV i la recentíssima escissió de Nacionalistes d'Esquerres a la Safor, s'avenen temps realment interessant per aquelles llars.

2011-06-08T19:31:00.001+02:00

#academiahistoriafacts

2011-06-02T20:56:00.001+02:00

Recull dels millors tuitejos de #academiahistoriafacts

Posat a revisar la història de l'Estat Espanyol i veient la qualitat dels acadèmics espanyols...

lluisrv Lluís Ramis

por Quim_Monzo

La Academia de Historia dice que el lobo de caperucita era un poco cabrón, pero nunca fue feroz #academiahistoriafacts #fb

Sonya_Back sonya back

El "caballo de Troya" en realidad era un "toro de Osborne". #academiahistoriafacts

antoniofraguas Antonio Fraguas

El pilates fue inventado por el teniente coronel Tejero cuando dijo la frase: "Todo el mundo al suelo" #academiahistoriafacts

abrmorales abraham

Hitler llevó a cabo un plan de adelgazamiento masivo entrela obesa comunidad judia #academiahistoriafacts

txabito  Javier Mardones GM

#academiahistoriafacts Francisco Camps, escribió "El traje nuevo del emperador" basado en hechos irreales.

KALEDIAN Eduardo Velasco

#academiahistoriafacts "... tras un largo paseo, Federico García Lorca decidió tenderse en una cuneta y esperar..."

bimbalablanca Salvi

"El esbelto cuerpo de Aznar inspiró el David de Miguel Ángel" #academiahistoriafacts

quiks_ Qq B

Carrero Blanco sintió la llamada del Señor y ascendió ipso facto #academiahistoriafacts

mSefi M

El pseudónimo de Franco era Voldemort. #AcademiaHistoriaFacts

A quina mala hora... Font de Mora

2011-05-30T20:51:00.003+02:00

A quina mala hora he decidit hui connectar-me a la xarxa, hui justetament que és vespra d'examen final de Medieval i tinc que enfrontar-me de nou a les 130 pàgines d'apunts. Però ho he fet i he vist com està el panorama de mogut: una setmana i un dia de les eleccions i ja tenim el PP totalment “desatao”. Si fa uns dies era el copagament de la Sanitat, les declaracions de hui de Font de Mora sobre la línia educativa única són premonitòries dels 4 anys que tenim al davant: mesures antisocials, privatitzacions, retallades, atac i destrucció de la identitat i cultura pròpia valenciana.

El que ara perilla és un dels pocs èxits de la Transició, l’educació en valencià. Si el Tio Canya s’alçara de la tomba se’n recordarien de per vida d’aquest dia, ni més ni menys que plantegen retrocedir socialment 30 anys, quan el cos mort de Franco encara estava calent. 30 anys d’intentar la normalització del valencià llençats al femer. El plantejament d’una línia educativa on el valencià, castellà i anglès estiguen en peu d’igualtat amb un terç de la matèria per cadascú és irrisori si tenim en compte que una de les llengües oficials i per més senyes, la pròpia del nostre país, encara es troba en un estat molt precari front a l’altra i no arriba a tota la població estudiantil.

Felip V fent-li lloc a Font de Mora en el hall de la infàmia

En eixa futurible línia única, com ha dit Font de Mora, el 33 % de les classes es faran en anglès. Cosa que sorprèn barbaritats, si per a donar “Education for Citizenship” (aka Educació per la Ciutadania) no hi havia professors preparats per impartir en la matèria en anglès, hi haurà ara un terç dels professors que puguen impartir amb suficient competència les classes en la llengua de Shakespeare? Deixeu-me dubtar-ho.

I com sempre, qui serà el gran perjudicat? El castellà? NOOO! Ells tenen tots els mitjans de comunicació, diaris, televisions, pressió social i un Estat castellà i supremacionista al darrere. El valencià? Sí. Seguint les directrius de la FAES, el think thank de la dreta (extrema) espanyola, cal fer desaparèixer del sistema educatiu les llengües pròpies de les nacions de dins de l’Estat per assegurar les bases de la nació imposada, eliminar tota diferencia cultural i identitària, fet que, entre altres, afavoreix el bipartidisme polític desitjat per FAES, PP i també PSOE, no ho oblidem.

També pareix que a banda de desvalencianitzar als estudiants, el que pretenen fer és preparar-los per a l’emigració, com si no tingueren futur en el seu propi país. Gràcies a Camps i el PPCV som líders en atur (mira, ja tenen una cosa més de la que vantar-se de lideratge), continuen sense canviar de model productiu, creient que una volta passe la tempesta de la crisi podran tornar a l’economia de la rajola com si no haguera passat res. Aixina estan les coses.

Emigrants del anys 60? No, joves valencians fruit del sistema educatiu "Fount de More",
avalat per estudis de la prestigiosa Universitat de Huannan Wei

Com a última nota, senyalar que per ací i per allà em comenten que hi ha sensació de pressa en els moviments del PP. Jo també tinc eixa percepció. Sense oblidar tots els processos judicials que tenen oberts en la seua contra, per començar el 2012 (quasi segur) acabarà el seu discurs de regionalvictimisme front el Govern Estatal, ja no podran tirar-li les culpes al PSOE perquè qui tindrà el comandament serà el seu Rajoy. No dubte que al principi tot serà culpa del govern anterior rojo-socialista, però amb el pas del temps eixe argument caurà pel seu pes. I el perill ara és l’existència d’una força valencianista i progressista assentada a les Corts i molt prompte (això esperem) també a Madrid, que pot començar a destapar públicament la situació d’inferioritat i d’espoli en la que ens trobem els valencians i valencianes dins d’aquest Estat. I clar, segons el seu anàlisi simplista, quan abans s'acabe amb la particularitat millor.

Açò em recorda molt al que feren amb TV3. No és cap coincidència que tot el merder es produira a pocs mesos de les eleccions. Així, el PP esperava tenir a tota l’oposició parlant i renegant monotemàticament, i de pas utilitzar el sempitern “catalanistes!”. Però la jugada els va eixir mal, hi hagué una resposta cívica que sense deixar de defensar la llibertat d’expressió, no dubtà en continuar denunciant la corrupció i el desgovern pepero. I no oblidem que hui Camps ha declarat al jutjat, i que millor manera de distraure l’atenció pública d’una manera tant repugnant i antivalenciana com aquesta. Com tampoc es coincidència que el primer "atac" fos contra ACPV i el d'ara contra Escola Valenciana.

Reunió del món cultureta o contubernio judeo-masónico-catalaniste?

Tuitejos destacats de #sialvalencia #defensemlallengua #socdelalinia :

UlissesXX Ulisses20

#sialvalencià Doneu-li la conselleria al cavall. Farà propostes més assenyades que el forense. No debades som a la cua, amb aitals cabets.

antonirubio Antoni Rubio

"Passen porcs i botiflers, botiflers i sargantanes, renegats i delators"... Estem orgullosos de ser valencianoparlants! #sialvalencia

Miquel_R MiquelRamos

Valencians i valencianes, és l'hora d'unir les mans, amb els qui estimem la terra i la llengua que ens fa germans. #sialvalencia

antonixpv Antoni Pons

Al PP saben que només els queda una legislatura. Es donen pressa per culminar el seu projecte antivalencià #sialvalencia #defensemlallengua

PacoCholbi Paco Cholbi

Font de Mora s'ha convertit en el primer forense del món que, en compte de certificar morts, les causa. #sialvalencia #defensemlallengua

feliuventura Feliu Ventura

Els besnéts del Tio Canya vam anar a la línia #socdelalinia #sialvalencia lluitem pels rebesnéts! #defensemlallengua

Mugroner Toni el gitano

@Font de mora, ets un 33% de filldeputa, un 33% de hijodeputa, un 33% motherfucker i no tens vergonya. #defensemlallengua #sialvalencia

mireia_mas mireia mas

#socdelalinia i recorde les classes de física i filosofia en valencià: ACCIÓ-REACCIÓ i CAUSA-EFECTE #FontdemoraDimissió #sialvalencia

paubarrina Pau Monfort

"Moriràs si oblides / que l'objectiu primer de l'ocupant és / capgirar la perspectiva." J. Porcar #síalvalencià #socdelalínia

Sistomatiques Roger Prims Vila

Fuster ja ho deia: la dreta és molt llesta, primer enalteix el valencià per aïllar-lo... i ara Font de Mora el remata #síalvalencià

EspaÑistán

2011-05-28T20:48:00.002+02:00

Els del PP s'avergonyeix de parlar valencià.

2011-05-03T20:03:00.001+02:00

No hi ha res més trist que odiar-se a si mateix, és el conegut auto-odi.

I en el PP ~~valencià~~ (perdó, botifler) en tenen a cabassades.

Amagar el problema (i el cap baix l'ala)

2011-04-20T13:15:00.007+02:00

"L'himne espanyol sol fer mal a les orelles sempre,

però aquesta vegada sembla que ho farà en més d'un sentit."

Això és el que pretén hui fer la Real Federación Española de Fútbol (amb el consentiment i acceptació del Govern) davant de la xiulada que patirà l'himne espanyol a Mestalla, mitjançant una potència de so brutal per amagar els rebuig que genera. Volen evitar el que va passar també a Mestalla fa 2 anys, quan l'Estat Espanyol quedà en evidència davant l'opinió internacional i que, entre altres coses, comportà la destitució del cap d'esports de RTVE per manipulació i el ridícul esperpèntic mundial d'un Estat que no accepta la realitat i intenta ocultar-la.

Eixa és la seua solució: amagar el problema. Davant de la immensa quantitat d'espectadors d'arreu del planeta que estaran veient el partit, una megafonia excedida de decibèlics farà tronar l'himne més enllà d'allò suportable per l'oïda humana. S'ho tenen ben guanyat: Spain is pain. Tota una lliçó de comportament democràtic en ple segle XXI, al nivell de l'Alemanya Nazi o, sense anar més lluny, de l'Espanya del Generalísimo Francisco Franco, progenitora del no tant diferent Estat Espanyol actual.

Tal volta el so de l'himne arribe al Valle de los Caídos i el caudillo Franco es remugue de plaer en la seua faraònic tomba. Almenys tinc la seguretat de que si alça el cap s'hostiarà contra la tapa del taüt. Trobe que és una bona metàfora per acabar estes línies. Sols falta que cadascú siga responsable de repartir els papers que pertoquen.

(De pas, recorde aquella pancarta que el 2009 el Bloc Jove, JNC i Egin desplegàrem a Mestalla. Cada volta que la veig un somriure recorre el meu rostre per aquell xicotet (i a la seua volta tan gran) desafiament.)

We are nations of Europe

Goodbye Spain!

ELS FREIKORPS I L’ASSASSINAT DE RATHENAU

2011-04-19T09:21:00.006+02:00

El terme freikorps, que traduït al valencià-català és “unitats lliures”, era utilitzat a l’Alemanya des del segle XVII per designar els exèrcits formats per soldats voluntaris, i que tindran la seua continuïtat al llarg del regnat de Frederic II el Gran de Prússia (1712-1786) i la Guerra dels Set anys, i a les Guerres Napoleòniques. Amb l’arribada del Romanticisme alemany, amb un acusat caràcter nacionalista germànic, la figura dels freikorps fou revestida per un al·lè molt idealitzat i patriòtic, i es convertiren en un símbol de lluita contra l’invasor estranger.

D’aquesta imatge romàntica i de la sensació d’una manifesta intromissió estrangera que suposaven els diferents tractats de rendició que firmà Alemanya amb els Aliats, és del que beuran els nous freikorps de “postguerra”, els grupuscles paramilitars i protofeixistes que es formaren en territori alemany després de la derrota en la Primera Guerra Mundial, amb unes files formades principalment per supervivents de l’exèrcit alemany descontents amb el tracte rebut tant individualment com en un sentiment de traïció nacional cap a la pàtria germànica. Aquest últim factor fou propagat per mitjà d’allò conegut com Dolchstoßlegende, que traduïm com “llegenda de la punyalada per l’esquena”, que propugnava que la causa de la derrota de l’Imperi Alemany a la guerra es devia a un complot intern dins del país més que a les accions bèl·liques dels enemics, i que va atraure a molts joves desocupats a les seues passes.

A més, hi ha qui creu que l’èxit dels freikorps resideix en la seua rígida estructura, a imitació de la militar que, a més, donava als seus membres una sensació de pertinença un grup estable en un moment en el que els valors culturals i la societat alemanya en general es trobaven en una greu crisi de caire moral i identitari.

Així, prompte es culpà de la derrota a diferents polítics, als socialistes/comu-nistes i també als jueus alemanys, a qui se’ls insultava públicament al crit de Judensau o Judenschwein (“porc/a jueu/va”). Personatges com Walther Rathenau (1867-1922) tenien totes les bolletes per ser objectius dels freikorps, doncs ell era d’origen jueu, havia estat implicat en els tractats de rendició d’Alemanya i era per molts considerat com una mena de conspirador pro-soviètic, tot i ser molt crític i contrari al comunisme, per haver firmat el Tractat de Rapallo de col·laboració amb la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia el 16 d’abril de 1922. Així, ja el 1920 a les Stammtisch, les tertúlies nocturnes pròpies dels cercles de freikorps, es cantava aquesta cançó:

“Knallen die Gewehre – tak, tak, tak

Aufs schwarze und aufs rote Pack.
Auch Rathenau, der Walther,
Erreicht kein hohes Alter,
Knallt ab den Walther Rathenau,

Die gottverdammte Judensau!”

“Esclaten els rifles - tac,tac,tac

Disparen a la gossada negra i roja.
Igual Rathenau, Walther,
No arribarà a la vellesa,

Apareix Walther Rathenau,

la maldita porca jueva!”

Les amenaces dels freikorps acabaren per complir-se un dia de juny de 1922, però mentrestant, i tot i conèixer les seues actituds, foren utilitzats pels diferents governs de la República de Weimar. L’oportunitat va sorgir ben prompte: dins del marc de la Revolució de Novembre, que comportà la fi del II Imperi Alemany i el naixement de la República de Weimar, es declarà oficialment la República Soviètica de Baviera a la regió bàvara. Com que el nou govern sorgit de la Revolució de Novembre encara no tenia controlat els comandaments de l’exèrcit, féu ús de les tropes regionals de Wüttemberg i de Prússia, però sobretot, dels freikorps per aturar l’establiment d’un soviet organitzat en territori alemany. “L’èxit” de l’operació, que suposà la mort de vora 800 persones, marcà una tendència en les directrius del govern que a la llarga foren les causes de la seua perdició.

Quan entre el 5 i el 12 de gener de 1919 es produeix l’Alçament Espartaquista als carrers de Berlín. Es creu que va ser Gustav Noske (1868-1946), Ministre de Defensa Nacional, qui baix la declaració de “algú ha de ser el gos de cacera” organitzà la contraofensiva vers la revolta armada comunista, donant un pes importantíssim en les accions d’atac als freikorps. En allò que després passaria a anomenar-se la “Setmana Sagnant” aconseguiren desactivar l’alçament comunista, i els freikorps anaven casa per casa buscant tot aquell que hagués donant suport a la revolta. Així fou com trobaren els dos principals líders de la Lliga Espartaquista, Rosa Luxembourg (1871-1919) i Karl Liebknecht (1871-1919), que foren posteriorment torturats i executats el 15 de gener.

Paral·lelament, molts dels freikorps organitzats acabaren per integrar-se dins de l’exèrcit, dins de l’estratègia del govern que pretenia així desactivar paulatinament les seues activitats. Però molts d’ells optaren per no sotmetre’s a l’autoritat política i restar independents. Aquestos últims són els que protagonitzaren el major nombre d’incidents als carrers en els seus constants enfrontaments amb socialistes i sindicalistes. També és cert que els freikorps van guanyat prestigi en certes capes socials, gràcies a un discurs a mig camí entre allò messiànic i apocalíptic.

Els freikorps incorporats a l’estructura militar donaren molt que parlar, ja que foren ús d’obscures conspiracions i moviments polítics. El més destacat fou el Pustch de Kapp, que pren el nom del seu cap visible, l’ultranacionalista Wolfgang Kapp, però el qui ordenava a l’ombra l’intent de colp d’Estat no fou altre que Walther Rathenau mateixa, que junt amb un grup d’importants grans burgesos industrials, volia fer caure el govern del socialdemòcrata Friederich Ebert. Per a aconseguir-ho, Rathenau finança els freikorps desviant part dels gegantescos ingressos de la seua empresa-monopoli AEG (Allgemeine Elektricitäts-Gesellschaft - Associació General d’Electricitat) per enfortir-los. Tot i que el colp d’Estat fracassà per la pressió social i les vagues de la Conca de Rurh, aconseguí el seu principal objectiu, ja que gràcies a ell foren convocades eleccions anticipades, i la gran coalició de partits burgesos de Rathenau i de la resta dels grans industrials pujà al govern amb el suport ocasional de la dreta més reaccionaria i ultranacionalista.

Tot i això, la violència freikorp continuava existint, tot i que havia canviat de modus operandi. Els grups incontrolats de carrer havien anant desapareixent progressi-vament arran de la seua prohibició el 1920, que el govern burgès decretà només arribar al poder, però ara el perill eren les organitzacions terroristes amb vinculacions i suport dels grups freikorps integrats a l’exèrcit alemany. La més coneguda d’aquestes organitzacions tenia per nom Organisation Consol (“Organització Cònsol”), que operà entre 1920 i 1922, amb un total de 354 víctimes registrades, destacant Paasche Hans (1881-1920), un oficial naval retirat i que havia destacat per la seua activitat pacifista i que fou assassinat davant dels seus fill el 21 de maig de 1920; Karl Gareis(1889-1921), dirigent del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya, mort el 9 de juny de 1921; i Matthias Erzberger (1875-1921), del partit catòlic Zentrum i que ocupà alts càrrecs als diferents governs republicans, executat pels terroristes de l’O.C. el 26 d’agost de 1921.

El fet que Rathenau signés el Tractat de Rapallo amb la potència soviètica el ficà en el punt de mira de l’Organisation Consol, sense oblidar el seu origen jueu. El 24 de juny de 1922, dos mesos després de signar el Tractat, Rathenau fou assassinat en un complot dirigit per dos oficials d’origen freikorp i adscrits a l'Organisation Consul. Anava amb el seu cotxe de casa seua cap a Wilhelmstraße, com feia diària i previsiblement. Durant el viatge el seu cotxe va ser avançat per un altre on hi havia tres homes armats. Van disparar simultàniament al ministre amb metralladores i després van fugir, deixant al ministre ferit de mort i en les acaballes de la seua vida.

Rathenau va morir en mans d’aquells que una volta arribà a finançar i que feu servir en la lluita de la burgesia industrial per la conquerir el govern de la República. Tot i que actual hi ha un monument commemoratiu que assenyala el lloc del seu assassinat, quan Hitler i el seu Partit Nacionalsocialista es féu amb el poder el 1933, van nomenar els assassins de Rathenau herois nacionals germànics i el 24 de juny, data del crim, declarat festa nacional. Amb aquest fet es tanca una procés de degeneració de la democràcia (si es que podem considerar que existia una democràcia a la República de Weimar) que desembocà en l’ascens d’un dels règims totalitaris més terribles de la Història, i que deu gran part del seu ideari i membres als grups de freikorps que sorgiren al llarg de la postguerra.

2011-04-15T17:11:00.002+02:00

"La wikipedia és la nova biblia.
Ningú sap qui la va escriure però tots tenen absoluta fe en ella."

14 d'abril i el valencianisme de preguerra

2011-04-14T10:22:00.011+02:00

Hui, 14 d'abril, es compleixen 80 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, després de la crisi monàrquica provocada per les eleccions locals fetes dos dies abans. Tot i que no és ni serà la República que jo vull per al meu País, s'ha de reconèixer que aquest període significà l'aparició del primer valencianisme polític que aconseguí abastir un projecte coherent per al País Valencià.

Aquest valencianisme s'articulà com un moviment heterogeni i plural, que es va traduir en una gran diversitat de partits i agrupacions, d'esquerres o de dretes, o més o menys centrats, com Esquerra Valenciana, Esquerra Republicana Valenciana, Agrupació Valencianista Republicana, Centre d'Actuació Valencianista, Partit Valencianista d'Esquerres, Unió Valencianista Regional, Acció Valencianista, Agrupació Valencianista de la Dreta, Acció Nacionalista Valenciana, Dreta Regional Valenciana o Acció Valenciana; o grans personalitats com Josep Rodríguez i Tortajada, Maximilià Thous i Llorenç, Francesc Bosch i Morata, Joaquim Reig i Rodríguez, Vicent Marco i Miranda i Ignasi Villalonga i Villalba.

Per mi, el dia d'avui és pel seu record, pel d'un moviment valencià i valencianista que fou tallat de colp per la barbàrie feixista i, en gran mesura, oblidat actualment. El record d'una curta primavera seguida per un llarg hivern.

Cartell d'Esquerra Valenciana, fet per Dubon.

"No tingues por", Obrint Pas - 18 anys sense Guillem Agulló

2011-04-11T00:01:00.002+02:00

Ja no puc veure més enllà

dels teus ulls que m´estàn mirant,

quants cops hem hagut de callar?

He estat un temps sense pensar

somriures que no tornaran

he estat un temps sense parlar.

No estàs sol,

no tingues por,
ja ningú embrutarà el teu cos.
No estàs sol,
no tingues por,
ja ningú destruirà el teu cor.

Si l´haguereu vist plorar
mai no l´haurieu oblidat,
com jo que sempre el duc
dins el meu cap.
La gent es pregunta
com sóc capaç d´odiar,
si l´haguereu vist plorar
mai no l´haurieu oblidat.

750 anys de Lleis Valencianes, 750 anys de Corts Valencianes

2011-04-07T13:59:00.002+02:00

Oblidada entre tanta "Pepa" gaditana, ignorada pel govern (anti-)valencià del PP, i sense quasi incidència dins del valencianisme polític, hui es commemora el 750 aniversari de les primeres Corts Valencianes, ja que el 7 d'abril de 1286 el rei Jaume I jurà els Furs davant dels tres braços que representaven als valencians en aquella reunió feta a València Cap i Casal.

Amb aquest jurament acabava el procés de configuració del Regne de València i donava solidesa jurídica i institucional a un nou estat de l'Europa Medieval, que va perviure amb les seues particularitats malgrat el pas dels monarques i del temps, fins que un altre rei, francès i foraster, acabà amb l'estat dels valencians un 29 de juliol, el 1707 amb el Decret de Nova Planta, imposant-nos lleis estrangeres que són la base ideològica de l'actual Estat Espanyol.

"Qui oblida la seua història està condemnat a repertir-la" deia el filòsof castellà Jorge Agustín Nicolàs Ruíz de Santayana, amb molta raó. No podem permetre'ns ignorar dates així, que són l'origen del nostre poble valencià, que es singularitzà i fonamentà no per tindre una tret distintiu cultural o lingüístic identificau, sinó per estar aglutinat al voltant d'unes institucions polítiques pròpies dins del context de la Corona d'Aragó. Els valencians perdérem eixes institucions polítiques, les Corts i els nostres Furs, ara fa quasi 304 anys, però per sort encara estem ací, estem vius com a poble, per molt que altres els dolga. Ja va sent hora de recuperar-les per nosaltres, per un País Valencià millor, modern, sobirà, just, lliure i solidari.

Escut del Regne de València

"Fenòmen paranormal en la política d'Algemesí" de Josep Bermúdez. Publicat a Levante-EMV 27-3-2001

2011-03-27T16:08:00.001+02:00

(Cliqueu damunt per veure en gran)

"L'escut del València CF també va ser símbol republicà"

2011-03-24T01:24:00.003+01:00

Els milicians de la “Columna Uribarri” es van inspirar en l’escut del València CF per a dissenyar la seua insígnia.

Un grup de milicians republicans que van participar en la Guerra Civil es van inspirar en l’escut del València CF per crear la seua insígnia identificativa. Van ser els integrants de la columna comandada pel capità de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri, l’anomenada “Columna Uribarri”, coneguda per la seua participació en la reconquesta d’Eivissa i Formentera entre agost i setembre de 1936. La insígnia, amb la figura del ratpenat en negre sobre els colors de la senyera, coincideix amb l’escut que anys enrere havia adoptat el València CF i que els jugadors lluïen en les seues samarretes.

Més enllà de la semblança, la vinculació entre els dos escuts és claríssima. Durant els anys de la guerra va ser President del València CF el regidor de l’Ajuntament de València Josep Rodríguez Tortajada, elegit pel Partit Valencianista d’Esquerres, el mateix que va cedir a la Columna Uribarri la Senyera que va ser desplegada a Eivissa després de la conquesta de la illa.

///Article traduït al valencià i trobat a Superdeporte///

Amics-enemics-...

2011-03-22T11:00:00.001+01:00

Sorpresa? Segur que no... ací els teniu, juntets tots ells a la cimera del G8 de L'Aquila (Itàlia) del 2009. D'esquerra a dreta (que no políticament): Silvio Berlusconi, Nicolas Sarkozy, Dmitry Medvedev, Barack Hussein Obama, Ban Ki-moon i Muammar al Gadafi.

Escut de Pere el Cerimoniós, II de València (IV d'Aragó) - Pont del Magre (Algemesí)

2011-03-21T00:16:00.003+01:00

Pere el Cerimoniós o el del Punyalet, IV d'Aragó, II de València i d'Empúries, III de Barcelona, I de Mallorca i de Sardenya, (5 d'octubre de 1319, Balaguer - 5 de gener de 1387, Barcelona ), va ser Rei d'Aragó, de València, de Sardenya (1336-1387) i de Mallorca (1375-1387); Duc d'Atenes i de Neopàtria (1381-1387); Comte de Barcelona i d'Empúries (1386-1387).

Humor del Rotllo (X) - Ens ix competència

2011-03-20T22:40:00.005+01:00

Acollonat estic, davant aquestos contrincants polítics no tenim res que fer

Entén les aspiracions dels teus propis conciutadans abans, David

2011-03-17T15:59:00.002+01:00

Nu-ce-lar, la paraula és nu-ce-lar

2011-03-13T15:34:00.002+01:00

El govern de Zapatero ha prorrogat l'activitat de la nuclear de Cofrents, mantenint en funcionament un "servei" caduc i perillós, i alhora projecta el cementiri nuclear a Zarra, tot molt prop d'ací, a l'altra banda de la Serra d'Enguera, mentre que el PP es calla i amaga el cap baix de terra, però que en privat ho aprova i aplaudeix.

El que ha passat al Japó demostra que no són tan segures com ens diuen. Cal potenciar l'energia neta i renovable, produida de manera descentralitzada, l'estalvi energètic i la sostenibilitat de veritat, no com una marca buida de contingut.

(Evitem un Homer Simpson en potència!)

Camps, la tortuga, el pal i el País Valencià

2011-03-13T15:14:00.001+01:00

Un jove està passejant per la plaça d'un poble valencià i decideix fer un descans. Seu al banc d'un jardí i al costat hi ha un home de més edat que, instintivament, comença a conversar-li sobre el govern del País i, com no, de Francisco Camps.

El senyor li diu:

"Sap? Camps és com una tortuga en un pas.”

Després d'un breu espai de temps el jove contesta:

"No entenc, Què vol dir això de la tortuga sobre el pal?"

I l'home li respon:

"Si tu vas caminant pel camp i t'adones que dalt d'un pal de llum hi ha una tortuga fent equilibri, què et passa pel cap?"

Veient la cara d'incomprensió del xicot, li explica:

"Primer: No entens com va arribar allà ...
Segon: No pots creure que estiga allí ...
Tercer: Saps que no va poder pujar a soles …
Quart: Estàs segur que no hauria d'estar allí ...
Cinqué: Eres conscient que no farà res útil mentre estiga dalt del pal ..."
Llavors l'única cosa sensata seria ajudar-la a baixar !!!!!

Doncs, ja saps, en les pròximes eleccions: a abaixar la tortuga del pal!

Concentració local per TV3

2011-03-06T20:30:00.003+01:00

PRONUNCIAMENT DE LA PLATAFORMA DE CIUTADANS I CIUTADANES D’ALGEMESÍ PER LA REANUDACIÓ DE LES EMISSIONS DE LA TV3.

2011-03-04T13:47:00.003+01:00

La història televisiva d’Algemesí es troba profundament vinculada a la de la TV3. Abans que molts pobles valencians pogueren veure la Televisió de Catalunya els algemesinencs i algemesinenques ja vincularem la nostra estimada televisió local BERCA TV a aquest canal de televisió. Són molts els ciutadans i ciutadanes d’aquest poble que durant anys, per raons de qualitat, lingüístiques i/o culturals, han tingut entre la seua oferta cultural, lúdica, informativa i esportiva la TV3, i aqueixa és una realitat que el Plenari del nostre Ajuntament ha reconegut.

El ben cert és que el recent cessament de la senyal d’aquest canal a les nostres llars ha empobrit l’oferta televisiva que tenien els algemesinencs i algemesinenques. No podem oblidar que el fet que arribe un canal als nostres televisors, evidentment no ens obliga a veure’l. Fins ara tot/a algemesinenc/a podia optar entre veure’l o no. En l’actualitat tal opció ja no es dona.

Pensem que han de ser els ciutadans i ciutadanes d’Algemesí els que prenguen la decisió de veure o no un canal televisió i no les Administracions. És per això que els ciutadans i les ciutadanes d’Algemesí ací reunits apostem perquè els algemesinencs i les algemesinenques que ho desitgen puguen gaudir també tant de la TV3 com la resta de canals de la Corporació Catalana de Televisió tal i com fins el mes passat es venia fent. És per això que reclamem a les Administracions implicades que prenguen les mesures oportunes per tal que aquests canals arriben el més aviat possible a les nostres llars. És evident que no existeix cap impossibilitat tècnica per a que arribe donat que fins el moment els estàvem rebent.

En últim lloc instem a les diferents parts implicades a analitzar la situació existent i a reconsiderar la situació creada que castiga durament i excessivament a aquelles associacions que fins ara havien assumit les despeses de fer-nos arribar el senyal a tots els valencians i valencianes.

2011-03-03T19:53:00.002+01:00

2011-03-01T09:31:00.001+01:00

Xicotets brots als llocs més inesperats

Per reflexionar...

2011-02-28T08:11:00.002+01:00

"Pense que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers preparats per al combat. Si el poble americà permet un dia que els bancs privats controlen la seua moneda, els bancs i totes les institucions que floriran al voltant dels bancs, privaran a la gent de tota possessió, primer per mitjà de la inflació, de seguida per la recessió, fins al dia en que els seus fills es despertaran sense casa i sense sostre, sobre la terra que els seus pares van conquerir"

Thomas Jefferson, 3er President dels Estats Units de Nord-Amèrica (1801-1809)

Una merda punxada en un pal

2011-02-25T17:24:00.001+01:00

2011-02-18T00:53:00.001+01:00

Sense senyal
durant 24 hores

TV3 ja no es pot veure enlloc del País Valencià des d’aquest dijous, 17 de febrer de 2011, a les deu i mitja de la nit, després de 26 anys d'emissió.

(trobareu ací més informació dels fets, actualitzada en temps real).

La llibertat d'informació, la llibertat pura i nua, i l'espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.

Durant vint-i-quatre hores aquest bloc estarà totalment inactiu, un espai més d'opinió que mostrarà el rebuig per la pèrdua d'una finestra de comunicació i perquè siguem tots ben conscients que és una derrota de tot el país, una derrota que ens afecta a tots, onsevulla que residim.

Vos convidem, doncs, a manifestar la vostra opinió sobre el fet a totes les xarxes socials, a Facebook, a Tuenti, o a Twitter, amb l'etiqueta: #sensesenyal.

Des de l'espai

2011-02-16T16:38:00.003+01:00

Fotografia feta per l'astronauta Paolo Nespoli des de l'Estació Internacional Espacial, a més de 386 quilòmetres de la Terra. Podem veure València ciutat i tota la seua àrea metropolitana. Algemesí apareix al centre de l'extrem inferior.

"El dia que Matías Gimeno va decidir contar-ho tot"

2011-02-14T00:01:00.009+01:00

Traducció al valencià d'un article aparegut a El País.

Ceuta, any 1944. Ser soldat i valencià en el primer Batallón de Actuaciones de Marruecos era un combinat fatídic. Al general Franco se li havia entravessat València. No només havia sigut capital de la República entre novembre de 1936 i octubre de 1937, sinó que també havia endarrerit l'avanç de les seues tropes. La presa de la ciutat va portar huit mesos més del que havien calculat els seus estrategs. El brigada Tejido, destinat en aquest batalló, no ho oblidava. I descarregava tot el seu rancor sobre el grup de valencians baix les seues ordres: "Rojos de merda!", Fills de puta, quina guerra ens heu donat!", Vociferava sovint, ple d'ansietat.

Baix aquella pressió, el 18 de setembre de 1944, el soldat Juan Bautista García Sales, de Foios, un xicotet poble de l'Horta de València, va cometre l'error de confondre el pas durant la instrucció que realitzava a l'esplanada del port de Ceuta. I ho va pagar amb la seua vida, després d'una agonia de 11 dies a l'hospital militar. L'Exèrcit va posar terra sobre l'assumpte: comunicar a la família que havia mort a conseqüència d'una peritonitis derivada d'una apendicitis.

Un dels seus companys, Matías Gimeno Orts, de Roca, la veïna pedania de Meliana (València), va rebre un permís de 11 dies amb l'encàrrec de lliurar a la família del mort la seua roba i pertinences. Era el seu millor amic. Batiste, com era conegut per familiars i amics, havia mort amb el cap sobre el seus braços el dia de Sant Miquel (29 de setembre) a les set i mitja de la vesprada, dos dies després d'haver complert 22 anys. Matias presenciar el que havia passat i gairebé 67 anys després encara no ha pogut oblidar-ho. Ara té 88. És un llaurador retirat que viu l'últim tram de la seua vida envoltat de gàbies amb caderneres, passerells i verderols, i no vol morir sense que es sàpiga la veritat sobre la mort de Batiste, a qui defineix com "una bellíssima persona".

"Me'n recorde com si estiguera veient-ho", rememora, i s'alça de la cadira i ho representa amb vehemència. "Estàvem fent instrucció. Érem uns 200 o 250. Anàvem en fila de tres. Ell anava a la fila del mig, davant meu. Es va equivocar en el pas i va trepitjar amb el de davant. El brigada Tejido [no recorda el seu nom de pila] el va traure de la fila: 'Alt! Tu, ix de la formació! Posa't ferm!'. Li va donar un colp al cap i va començar a tirar sang per la boca i les orelles. El rebentà. Ens tenia mania a els valencians perquè veníem de zona republicana. Havia acabat la guerra i aquí érem rojos. Ens insultava constantment ".

Matias va estar visitant-lo al llit número 83 de l'hospital fins al moment de la seua mort. Aquest dia va rebre un encàrrec des de l'hospital: "Si vols veure Baptista viu, vine, que està molt malaltet". Als parents se'ls va recomanar que millor no anaren a veure-ho. Els companys van passar la gorra i van pagar un nínxol al cementiri de Santa Caterina, a la muntanya Hacho de Ceuta, del que cinc anys després, sense avís, va ser exhumat i traslladat a una fossa. Des d’aleshores reposen allí les seues restes amb la silueta del Penyal de Gibraltar retallada sobre el mar.

L'home que ho va presenciar tot continua recordant. Com va buidar la taquilla de Batiste, com ho va ficar tot en la motxilla. Després de tres dies tortuosos de viatge, va lliurar les seues coses a la mare, entre les quals hi havia una ploma estilogràfica amb la qual havia escrit la dedicatòria d'una fotografia vestit de militar, que va manar a uns amics. Li va obrir la porta Honorat, un xiquet de sis anys, que estava amb la seua iaia i la seua mare, Mercedes, una de les germanes de Batiste. "Quan vaig entrar a la casa hi havia dues dones rentant en un gibrell gran. Una d'elles era la seua mare, Amparo. Em va preguntar com havia sigut i jo li vaig dir que l'apèndix. Fins que no vaig acabar el servei militar i no vaig tenir res a veure amb la caserna no li vaig dir que en el paper havien posat una mentirola. Llavors vaig explicar la veritat a alguns familiars", refereix. Però la seua mare l'hi va callar.

Batiste havia estat de permís a Foios un mes abans de morir, per les festes del poble. Feia 11 mesos que havia eixit d'allà per complir el servei militar. "Era molt guapet" i feia molt poc que havia renyit amb la seua nòvia, "una xica de Massalfassar", recorda la seua germana, Rosario García Sales, de 90 anys. Ella l'havia acompanyat a l'estació del Nord de València. "S'anava content. Era molt bona persona", evoca. "Ens van dir moltes mentides. Que estava molt malament, greu. Després, dos dies abans de morir, que havia millorat. Van dir que havia mort d'una apendicitis, que havia tirat un cuc molt llarg...", relata postrada en una butaca amb les cames en alt a casa de Foios. El capellà els va portar la mala notícia i els va explicar que havia tingut "molt bon soterrar". "La meua mare es va quedar quasi cega de plorar durant tres mesos. Se li van caure les pestanyes. Ens feia molta falta perquè el meu pare havia mort. Érem set dones i tres homes, però ell era l'únic que cobrava un sou cada mes", justifica.

Batiste treballava de mecànic en Ferrocarriles Españoles de Via Estrecha (FEVE) i ajudava als seus dos germans en el camp. El seu pare, Miquel, republicà, la seua mare, Amparo, molt catòlica. "Eren la nit i el dia", descriu la germana. Encara que l'ambient en els tallers de FEVE estava molt polititzat durant la guerra, Batiste no havia segut militat en cap partit ni sindicat: "Era molt jove, no s'havia ficat en res". Rosario no va saber la veritat sobre la mort del seu germà fins que al cap de diversos anys l'hi va revelar el seu marit, Tonet Palau. Ell, que havia sigut tinent en l'exèrcit republicà i després de la guerra va fer treballs forçats a la Vall dels Caiguts, havia segut informat per Matías i altres tres companys de Batiste. Però la seua dona no volia saber-ho: "No m'ho tornes a dir, el meu germà està mort i no vuic saber-ho", li deia cada vegada que tractava d'explicar-ho.

Tampoc volia saber res el seu germà Vicente, cinc anys menor que Batiste, que canviava de vorera quan veia pel carrer a Matías. "El meu pare defugia la veritat perquè no podia fer res", explica el seu fill, Vicent García Devís. "Era una injustícia molt gran i no es podia fer res. La dictadura era un mur immens. Espanya estava governada per militars i els afusellaments estaven a l'ordre del dia. A més, era una família sense recursos, que parlava amb prou feines en castellà, sense contactes ... No havien pogut anar ni al soterrar. Ceuta estava molt lluny. Hi havia d'anar en tren fins a Alcázar de San Juan, després fins a Cadis, després agafar un vaixell a Ceuta ... Era més difícil d'anar hui a Birmània! La família es va quedar amb la versió oficial, que era la més feliç".

Però amb l'arribada de la democràcia, el seu pare li va explicar la veritat: "Em va transmetre aquest malestar, que és com una ferida sense tancar, i vaig sentir que havia de fer alguna cosa". Fa 21 anys, Vicente va acudir a l'Ajuntament de Ceuta, va aconseguir una fotocòpia del llibre de defuncions i esbrinar en quin nínxol havia estat enterrat el seu oncle. Anava amb el propòsit de recuperar les seues restes per portar-los al cementiri de Foios i inhumar-les al costat de les dels seus avis. "Me les hauria portat en una caixa de sabates si haguera pogut", es sincera. Però es va trobar que el nínxol estava ocupat per les restes d'una altra persona: "Segons sembla, els amics, que devien tenir molt pocs diners, van adquirir una concessió d'ús de només cinc anys, però ni preguntar a la família si la volia renovar ". Després d'una investigació posterior va descobrir que les seues restes, "en només tres minuts", havien segut retirats del nínxol i dipositats a la fossa del pati número cinc. "El primer que vaig fer va ser portar-li un ram de flors, el primer que podia oferir-li la família després de tants anys. Vaig prendre una fotografia i la vaig mostrar els meus parents", s'emociona.

Vicente es sentia impulsat a fer el possible per reparar la memòria del seu oncle. Va seguir fent investigacions, "sempre sense dir per a què volia la informació, ja que en l'àmbit militar tot va gota a gota i sempre et donen el mínim". Així va obtenir l'expedient personal de Batiste del Archivo Intermedio Militar de Ceuta, amb el document que el cap del Batallón de Actuaciones de Marruecos va manar a la Guàrdia Civil perquè, dos dies abans de la seua mort, comunicara a la família que el soldat "es troba millorant de la malaltia que pateix". I va trobar l'expedient de l'hospital militar, el resum històric detalla que el soldat va ingressar amb "apendicitis": "Presenta forts dolors en la fossa ilíaca dreta i defenses en parets. Fórmula i recomptes elevats: 16.600 leucòcits. Intervingut mitjançant raquianestèsia, es troba l'apèndix en males condicions, se li s'extirpa i li posen un drenatge de goma. Es dóna part de gravetat per peritonitis consecutiva d'apendicitis". Ho va signar el cap de la clínica primera de cirurgia de l'hospital militar de Ceuta, el tinent coronel Enrique Ostal González. Els documents del cementiri també consignaven que la causa de la mort havia segut una "peritonitis immediata".

Obtenir aquesta informació li ha costat anys. "Si l'hem aconseguida és perquè vam dir que no teníem res seu i volíem algun record, encara que foren papers. En cas contrari, no ens l'haurien donat. Són militars i tracten de protegir-se". Vicente va parlar de les indagacions amb la seua cosina Charo Palau García, filla de Rosario, que coneixia les filles de Matías Gimeno i li havien revelat la veritat sobre la mort del seu oncle. "Era la història que ens havia explicat des de sempre el nostre pare i que tant ens feia plorar", recorden Carmen i Amparo Gimeno. Elles els van indicar que Matías "estava ansiós per explicar la veritat i volia anar-se'n d'aquest món amb la consciència tranquil". Vicente i Charo es van posar en contacte amb Matías, que es va buidar de seguida davant d'ells. "Li vam dir que volíem recuperar les seues restes per enterrar amb els seus pares i tancar la ferida. Que volíem acabar amb la versió oficial i feliç de la seua mort, perquè la veritat és l'única manera de fer justícia", apunta Vicente.

Matías els va signar una declaració i a més va accedir a que li gravaren una altra en un vídeo "perquè el procés és molt llarg i ell molt major". A aquest material han afegit un escrit amb la informació reunida sobre el cas, en el qual reclamen la recuperació de les restes i la reparació de la memòria. La petició va avalada per 50 signatures de familiars directes en nom d'uns 300, entre els quals estan representades diverses ideologies.

"És la demanda relacionada amb la memòria amb més peticions de l'Estat Espanyol", exposa el representant del Grupo de Recuperación de Memoria Histórica de la Fundació Societat i Progrés, Matías Alonso, que ha assumit l'assessoria del procés de Juan Bautista García Sales. Alonso destaca que es tracta "d'un procés especial" i "molt difícil" perquè no guarda relació amb els casos habituals de memòria històrica, on hi ha un o diversos familiars afusellats. "No és el típic cas, però igual constitueix una via nova, ja que obri una perspectiva inèdita sobre les condicions en què els vençuts realitzaven el servei militar a l'època. Quants casos més ha hagut de xavals que van morir en aquestes condicions, com a conseqüència d'odi polític, sense que se li lliurara el cadàver a la família?", es pregunta.

Ell ho conceptua com "un cas frontera", perquè "es tracta de soldats que van ser objectes de l'odi sense haver tingut cap implicació en la guerra". "És un terreny desconegut, però estem parlant de drets humans, d'una família que va lliurar una persona a l'Estat i l'Estat no va garantir la seua integritat", argumenta. Alonso considera que l'apropiat seria enfocar pel dret de la família a que se sàpiga la veritat del que va passar "amb la prepotència i impunitat d'oficials davant la indefensió de soldats que no sabien ni quins eren els seus drets". En aquest sentit, sosté que la via apropiat que ha de seguir el procés és a través del Ministeri de Defensa, i no del de Justícia, ja que "el propi Estat està implicat". Alonso és molt prudent respecte al desenllaç del cas, perquè tot i anar avalat per "un testimoni de primera magnitud" té un complicat encaix amb la Llei de Memòria Històrica, encara que destaca que "els familiars no busquen cap enfrontament, sinó, si és tècnicament possible, recuperar les seues restes". Amb tot, prevé que el cas podria resoldre's amb "un memorial al costat de la fossa", amb "una reparació simbòlica". Els seus familiars ho prefereixen a la versió manipulada.

Rita Barberà i l'educació pública: ¡Pagadlo vosotros!

2011-02-13T20:45:00.000+01:00

Enric Morera i Giuseppe Grezzi, de Compromís, saluden Rita Barberà i la conviden a firmar la Iniciativa Legislativa Popular que demana una educació pública i gratuïta per a xiquets de 0 a 3 anys. Esta és la seua reacció.